Les prioritats polítiques i la cara B

A la daurada i creativa dècada dels 80, la música es reproduïa bàsicament des de cintes de casset, que sempre tenien dues cares. Excepte en els casos de reproductors reversibles, era tot un ritual canviar de cara; havies d’extreure la cinta, donar-li la volta i tornar a engegar. El màrqueting d’aquella època sabia que les bones cançons s’havien de registrar a la cara A, no fos que es perdessin en la menyspreada llista final de la cara B, que la mètrica confirmava que s’escoltaven menys o que acabaven tenint menys èxit. Malgrat que ha passat força temps des d’aquells sistemes de doble cara, la veritat és que encara queden reminiscències a la nostra societat en altres àmbits. El món de la política és un d’ells.

Bé, dir que la política té dues cares seria fer curt, no ens enganyem. De fet, segurament no hi ha ningú que sàpiga realment quantes cares té. Però la forma de prioritzar els temes i les qüestions, i com es reflecteix això en la dotació pressupostària, almenys a Catalunya, sí que continua tenint dues cares. Hi ha àmbits que sempre estan a la cara A de les prioritats. Salut i Educació, sense anar més lluny. I res en contra d’això, per descomptat, la importància d’aquests àmbits és inqüestionable. Continuant amb el símil de la música, Salut i Educació representen les cançons que tothom escolta o vol tenir a mà per escoltar. És cert, tanmateix, i malgrat aquesta importància evident, que sorprèn com de fàcilment apareixien dotacions i partides econòmiques, ordinàries o extraordinàries, per esmenar el que calgui en aquests dos àmbits, siguin esdeveniments sobrevinguts o siguin objectius predefinits. Sempre hi ha consens i diners per esmenar qualsevol incidència detectada.

En canvi, l’àmbit social sempre ha estat a la cara B de les prioritats polítiques. Malgrat que els programes electorals s’obstinin a fer-nos creure que no és així, la realitat s’acaba imposant després. Perquè els programes electorals, certament, recolliran algunes de les propostes reivindicades pel sector social i, en concret, el tercer sector social (i La Confederació ja s’ha assegurat que sigui així); fins i tot alguns partits polítics ho faran en la cara A del seu programa electoral (és a dir, tornant a la metàfora musical, juntament amb les cançons més importants, i que després sonaran a tot arreu). El problema és que les propostes queden recollides com a declaracions d’intencions, sense concrecions que algunes vegades poden resultar incòmodes de transformar en compromís. Un bon exemple seria l’equiparació salarial de les persones treballadores del sector social respecte a les persones treballadores que fan la mateixa feina en l’administració pública. Aquest tema (també d’èxit musical) està sonant molt per què és un mantra que repeteixen patronals del sector, sindicats i altres agrupacions. Per tant, ara ha esdevingut digne per estar a la cara A de la “cinta de casset” electoral.

Però si realment l’equiparació salarial fos un tema musical de la cara A, deixaria de mencionar-se als programes electorals envoltada d’expressions banals (com passa sovint amb els temes del tercer sector social) i, en canvi, el subjecte no seria l’equiparació, sinó l’increment de dotació pressupostària necessari per aconseguir-la. Perquè queda molt bé dir-ho, però per fer possible que una persona treballadora del sector social cobri el mateix que la persona homòloga professional de l’administració, o de salut o d’educació, es necessiten entre 350 i 500 milions d’euros anuals més. I, en cascada, implica saber el que realment costen i costaran els serveis a través del seu escandall, així com revisar la cartera de serveis socials per actualitzar-la, tant en contingut com en estructura com en dotació econòmica real. I implica, per descomptat, buscar un sistema d’indexació per evitar desajustos futurs.

Fer aquesta aposta de canvi de model en el sector social en un termini de quatre anys significa, com a mínim, duplicar el pressupost del departament de Drets Socials i l’equivalent parcial en altres departaments, com el d’Igualtat i Feminismes. Per tant, si algunes prioritats del tercer sector social han de sortir de la cara B per passar a la cara A de les prioritats polítiques i dels programes electorals, cal que el compromís sigui en tota la seva magnitud i en el que realment significa, no només com un bonus track musical, que, per cert, en les cintes de casset sempre acabava al final de la cara B.