D’allò individual a allò col·lectiu

Moltes de nosaltres estem en un context en què la individualitat té molt de valor. Poques vegades es té en compte una situació o problemàtica com un fet col·lectiu en el qual totes hi tenim alguna rellevància. Tu pots! Empodera’t i surt a menjar-te el món! Està molt bé buscar eines i habilitats individuals per a poder gestionar diverses adversitats. Ara bé, quin tractament fem des de la col·lectivitat?

Com a persones immerses dins d’una societat, som partícips i còmplices d’un conjunt de normes i valors que s’apliquen i es reprodueixen en diferents contextos: casa, carrer, escola, feina... i que no deixen de tenir una incidència en cadascuna de nosaltres. Òbviament, hi ha diferències entre cada individu, però n’hi ha que entren dins els cànons establerts, altres que s’esforcen per estar-hi, i altres que directament es queden fora. Ara bé, si ens fixem en la quantitat de casos que estan en aquestes dues últimes situacions, que queden al marge de l’estandarditzat, i com cada cop van creixent més, potser hem de començar a plantejar què passa en el sistema que engloba i influència directament a aquell individu.

Posem un exemple: un infant que està escolaritzat i mostra conductes disruptives a l’aula. Es fa una valoració i es diagnostica TDAH, on es determina que hi ha un dèficit d’atenció i una hiperactivitat que no permeten el desenvolupament esperat. En aquest context, habitualment, els infants han de passar estones quiets, callats, atents... que esdevenen característiques difícils d’assolir per a persones amb aquest diagnòstic. Ateses les diferències que poden existir, en aquest mateix exemple es poden donar les dues situacions abans esmentades: infants que aconsegueixen seguir el ritme mitjançant una medicació i tractament o d’altres infants que no ho aconsegueixen implicant la consegüent exclusió.

Tenint en compte que, diàriament, augmenten els casos d’infants diagnosticats a les aules, és completament necessari atendre de forma individualitzada les particularitats de cadascú i, a la vegada, qüestionar també si cal abordar-ho amb una visió més global, en la qual es tinguin en compte les característiques del context. Disminuint, així, el pes individual i augmentant el col·lectiu.

Cal aclarir que la intenció no és treure la responsabilitat individual dels actes que fem ni l’atenció personalitzada, sinó prendre consciència de tots els factors que influeixen en el fet que la persona sigui, estigui o actuï d’una forma determinada. Ja que, en moltes ocasions, aquests factors són elements estructurals de la societat en els quals participem d’una manera o una altra i que seria interessant qüestionar a través d’una mirada crítica.