"T'hem d'explicar una cosa molt important. Has de marxar. En un termini de sis dies. Si, així de cop. Jo t'explico, escolta bé, no t'espantis. T'hem trobat un lloc millor per a tu, per a les teves necessitats. Si, és cert, tot ha anat molt ràpid, és ben cert. Però ens han trucat aquest migdia des de l'administració dient-nos que ja era el moment, que estem de sort, que per fi existeix una plaça lliure en aquell centre. Encara que no t'ho creguis, ets realment una afortunada. Han passat uns anys més dels previstos, ho sé, potser just ara no és el moment més adequat, també ho sabem, però ja saps, més val tard que mai. En aquell centre estaràs millor atesa, per les teves necessitats estaràs més bé, coneixeràs a altres companys/es, a altres educadors/es, un altre ciutat, un altre ambient. És una nova oportunitat per a tu. Farem el millor dels comiats possibles. Segur que t'agradarà molt. Nosaltres anirem a visitar-te de tant en tant. Ei, i aquesta cara què fas? estàs trista, tens ganes de plorar? vine aquí, si, ho se, és complicat, a tots ens agafa per sorpresa, és veritat, no ho podem negar, però tot anirà bé, segur. No ens oblidarem mai de tu. Tant companys/es com educadors/es t'estimem molt."
Ella, asseguda a la cadira, resta callada per uns segons. A l'instant següent i després d'haver plorat una mica, accepta la situació inapel·lablement. Potser ja hi està acostumada a canviar de centre cada cert temps. Immediatament, torna a la seva rutina diària.
M'ho intento imaginar. Casa meva serà la casa que hem diguin que serà. I quan ells hem diguin, hauré de marxar d'aquell lloc on per fi, he pogut vincular-me amb la ciutat i les persones, amb l'ambient i el ritme del dia a dia. M'ho intento imaginar. Sé que seria pitjor si no tinguessin aquest recolzament institucional per part de la societat, però encara i així, se'm fa dur imaginar-m'ho. Nosaltres som una part imprescindible de tot aquest engranatge per l'acompanyament de la persona, però segons què, costa imaginar.
Una altre qüestió em balla el cap. I nosaltres, els no dependents i autònoms de cap a peus, fins a quin punt estem institucionalitzats?, fins a quin punt estem pre-determinats per allò que posseim i que finalment acaba posseint-nos?, tal i com s'afirma a la pel·lícula el club de la lluita. Poder és ben cert. Nosaltres, a l'igual que les persones acompanyades en la nostra jornada d'educadors, també estem institucionalitzats. Actualment, amb la falta de liquidesa financera per seguir estimant els objectes i utilitzar a les persones, aquest sentiment d'institucionalització general s'està extenent. I malament rai, ara si que m'ho començo a imaginar.
-
Fincher, D. (1999) El club de la lucha. Estats Units.Twentieth Century Fox.
Benvolgut Carlos!
Magnífic el teu relat! Genial! La veritat és que aquestes mateixes preguntes em plantejava jo l'any passat en una experiència de treball en un centre residencial de gent gran. La meva pregunta era, i els professionals, quan deixem casa nostra per treballar a casa d'ells? Quan deixem casa d'ells per treballar a casa nostra? Aquesta dicotomia és la que me fa trasvalssar. M'ha agradat molt la manera en com ho has expressat. Gràcies!
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari