Fa uns milers d'anys, allà pel delta del Nil, començà a créixer la que es convertiria en una gran civilització.
Contava en el segle V aC l'historiador i geògraf grec Heròdot d'Halicarnàs, que precisament va ser el riu que generosa i puntualment es desbordava un cop a l'any, regava i adobava, deixant la terra fèrtil i disponible per a una fàcil i abundant producció agrícola, el que va esdevenir un "do per a Egipte".
Aquest "do" permetia la subsistència bàsica del poble amb molt poc esforç, gaudint per tant, de molt temps extra disponible per a altres coses.
Aquestes altres coses van ser en aquells temps la creació d'una civilització tan avançada que encara avui en dia no arribam a comprendre del tot.
En la nostra actualitat d'occident, la tecnologia ens ha ofert una bona col·lecció de "dons" que es podrien haver emprat per a construir, entre d'altres, temples d'humanitat.
En la realitat però, la majoria no tenim temps pels amics, ni per a la parella, ni pels fills, ni per a la filantropia, ni per a l'acció social, etc. Dediquem la major part del temps a tenir més coses que després no tenim temps de gaudir.
Erik Frommi parla de "éssers humans ben contents de matar el temps que tant aferrissadament cerquen d'estalviar".
I Jeremy Rifkinii ho expressa amb aquests termes: "tot i la nostra afirmada eficiència, comparant quasi tots els altres períodes de la història, sembla que tenim menys temps per a nosaltres mateixos i molt menys temps per als altres. Àdhuc la idea d'assaborir una experiència s'ha convertit en un anacronisme en un món on ‘essent' esdevé menys important que ‘estar-se convertint' i on la conveniència esdevé un substitut de la participació."
Ara però, les actuals circumstàncies han abocat a una gran massa social a la cuneta d'aquesta autopista i, encara que sigui en contra de la seva voluntat, es troben (o ens trobem) amb riuades de temps disponible. Desocupats.
La proposta seria aprendre a aprofitar aquest "do" de temps extra per a entrenar-se en la participació ciutadana, en l'acció social i si cal (o especialment), també en la política, des d'on construir un nou Egipte. Recordant les paraules de Sèneca: "No pot viure feliçment aquell que només es contempla a si mateix, que ho orienta tot al seu propi profit: has de viure per l'altre, si vols viure per a tu."iii
-
-
i FROMM, E. (1976). To have or to be?.
ii RIFKIM, J. (1987). Time Wars: The Primary Conflict In Human History (p. 11) (el títol de l'article prové de la traducció literal del títol d'aquest llibre)
iii SÈNECA (segle I). Epístolas morales a Lucilio. Madrid, Gredos (2000) (p. 282 -283)
Potser seria això com la nostra primera abraçada simbòlica i una bona picada d'ullet que ens diu com podríen canviar les coses si en comptes de trepitjar-nos com a espècie ens ajudéssim a construïr una nova realitat. I és que la biologia no enganya mai !!!
Com sempre, un bon article, inspirador i torbador en el sentit que no deixa indiferent i que et remet a posar-te les piles o lligar encara més fort la vena als ulls.
potser la clau és aprendre a no gestionar el temps, perquè com l'amor, el temps no s'agafa, es respira (adaptat d'una cançó d'Eduard Canimas)!
Fa temps que el Toni s'en adona d'allò que a molts ens passa inadvertit, quines son les coses que realment volem? Quines ens fan feliços, que necessitem. Tambè som molts, com jo mateix, que malgrat haber descobert que es important, que em fa realment feliç, a l'ultim moment, moltes vegades trio el camí "socialment acceptat" agraïnt l'aplaudiment immediat, malgrat que sóc mes o menys conscient de que aquest camí no em porta enlloc
Enhorabona Toni: realment persar en els altres i servir-los és el que ens fa feliços i construim poble, dues mencances de la societat d'avui
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari