Mac Tom

En Mac volia morir. Ho va decidir el mateix dia que no va trobar la seva ombra. Capbussat sota els llençols, plorava com un infant quan perd el seu amic invisible. Va remenar tota la casa. Fins i tot, va buscar dins del forn de la cuina; vés a saber, potser el dia anterior, mentre la seva mare preparava els macarrons gratinats, s’hi va colar i es va fondre. Aquella ombra que mai li havia donat problemes de cap tipus, ara estava perduda, o, potser, morta. Aleshores, va prendre la decisió d’iniciar un viatge fins a mitjanit per tal de trobar-la. Si la recerca no tenia èxit, s’endinsaria al fons del mar. No podia suportar la idea de viure sense el seu company inseparable. La seva ombra es deia Tom. Era el seu millor amic i formaven la parella perfecta: MacTom.

Sense preàmbuls, va agafar el seu casc espacial. Un casc que l’havia acompanyat des de ben petit per arreu del món. De tant en tant, la seva ment feia un reset i era aleshores quan queia tremolós a terra. Un moment de ceguesa mental i s’aproparia a un viatge galàctic, un de fatal, tant com per ferir-se aquell cap gros contra la vorera. Tampoc podia oblidar-se del seu cotxe teledirigit: un Mercedes Benz 450 Se. Un cotxe elegant per un bataller de l’espai i d’altres dimensions desconegudes. Sempre que sortia de casa amb la mare pel barri, aquell bòlid l’acompanyava. Amb tot enllestit i de bon matí, el Mercedes Benz va arrencar amb força carrer avall. Si el teledirigit veia l’ombra Tom, avisaria de ben segur a en Mac el cercador.

Pel seu barri en Mac era un personatge conegut. Els veïns no tenien cap tracte amb ell, però sí que era cert que el coneixien i no se sorprenien de veure un home de cinquanta anys, amb aquell posat de detectiu barbut, el seu casc i el seu cotxe teledirigit. El problema, per tant, va ser sortir del barri de tota la vida. Era com entrar a un pou sense fons. La gent de fora del barri no reconeixia les qualitats d’aquell home de gairebé dos metres d’alçada. Tenien por d’un ésser tan diferent de la resta. Es canviaven de vorera ràpidament. No tothom, però sí que ho feia la majoria. No s’atrevien a compartir camí amb en Mac. A sobre, aquell dia, en Tom, l’ombra, no apareixia per enlloc. La imatge d’un peix amb casc enfonsant-se dins el mar li recorria tot el cos.

Cap al migdia, després de recórrer amb la mirada de dalt a baix totes les botigues que trobava pel camí, va decidir entrar a un cinema del centre. Feia anys que no hi entrava a cap. Suposava que en Tom s’hi hauria colat per tornar a gaudir dels seus propis reflexos cinematogràfics; com quan en MacTom gaudia d’una bona estona de Chaplin amb la seva estimada mare. No va ser així. A més, la gent que seia darrere no parava de queixar-se: massa alt i massa soroll menjant, deien. Encara que els resultats no fossin els esperats, en Mac el cercador —gran aficionat del cinema mut— va retornar per moments i amb certa nostàlgia a la seva adolescència. Trobava a faltar el seu amic. Desgraciadament, el dia s’anava enfosquint a poc a poc i la possibilitat de retrobar-lo s’anava exhaurint.

Després de rastrejar tota la ciutat, només restava una opció. Tornar a la vida o morir enfonsat a la platja. Feia anys que no mullava els peus a la riba del mar. Mentre la sorra es colava entre els seus dits, va recordar en MacTom amb cinc anys. Era a l’aigua mentre el sol li tocava de ple el cap nu i una tremolor va atorgar-li el seu primer viatge espacial. Aquell dia va estar a punt d’ofegar-se. Quan creia que el record l’endinsaria al fons del mar, el cotxe teledirigit va veure en Tom. Mai s’hauria imaginat trobar-se l’ombra de nit. En Mac va apropar-se sense dir-li res. L’observava amb atenció. A mitjanit, la lluna reflectia de nou a la parella.