Llenguatge i discriminació social

Les declaracions impresentables del candidat del PP a les eleccions europees, Miguel Arias Cañete, quan va considerar que és complicat debatre des de la “superioritat intel·lectual” amb una dona, han fet vessar rius de tinta. Lògicament, expressions masclistes així es desacrediten per si soles. Però hi ha altres frases menys grolleres, que si bé no són tan estridents, també són injurioses o discriminatòries i que crec que hauríem de fer fora del nostre llenguatge públic.

En aquesta última campanya electoral, diversos polítics i comentaristes han tornat a fer servir paraules relacionades amb les malalties mentals per afilar les seves crítiques. La cap de llista socialista, Elena Valenciano, es preguntava per “l’esquizofrènia” que es viu avui al voltant del futur de l’estat del benestar. També alguns articulistes han acusat els governs dels països europeus de tenir “autisme polític” per no escoltar la veu dels ciutadans i d’altres han parlat de “trastorn bipolar”, en referència al model bipartidista espanyol avui en crisi.

L’ús de termes lligats a la salut mental per insultar o per descriure la realitat sociopolítica no hauria de ser benvingut. És una falta de respecte. El mateix val per al llenguatge relatiu a la discapacitat, la diversitat social, el gènere, la condició sexual, l’ètnia, la religió, la nació i per descomptat la raça o l’edat de cadascú. En determinats contextos, tots ja tenim interioritzat que això no està bé. En d’altres, encara no ho hem après. Avui, ningú afirma en públic que un lladre és un gitano perquè tothom sap que la comparació és racista o que un homosexual és un maricón perquè l’atribut dit així és ofensiu. En canvi, podem llegir tranquil·lament titulars de l’estil Diàleg de sords al Congrés com si tots assumíssim que les persones sordes no dialoguen. I no és el cas, és clar.

El llibre Disability & the media (2005) de Charles A. Riley és una lectura recomanable per defugir el llenguatge estigmatitzador i reduccionista en el sector de la discapacitat o la diversitat funcional; un volum que té un esperit ètic que es pot estendre cap a altres col·lectius. A casa nostra, una de les veus més interessants en aquest tema va ser José Luis Fernández Iglesias, autor de la Guia de estilo sobre discapacidad para profesionales de los medios de comunicación mort l’any 2010, i que es dedicava a fer conferències a les universitats amb esperit formatiu.

Aquests i altres experts subratllen que, a l’hora de tractar temes sobre diversitat, els mitjans de comunicació haurien de posar l’èmfasi en les persones i no en la seva condició ni en el clixé estereotipat. És evident, així mateix, que la premsa no ha de titular Un home mata dos immigrants perquè, en aquesta frase, es tracta diferent l’assassí que les víctimes. Però tampoc veig encertat escriure Els pares de l’escola es reuneixen amb el director, si a la trobada només hi han anat mares, com sol passar.

L’ètica en el llenguatge no significa, però, que s’hagin de canviar les normes de la llengua ni que calgui fer desdoblaments forçats dels articles els/les quan parlem d’homes i dones. Tal com ens recorda el professor Eusebi Coromina, el masculí és el gènere no marcat semànticament que serveix per a les referències globals. Crec, d’altra banda, que el llenguatge políticament correcte tampoc ha de suposar que els titulars periodístics perdin concisió, ni força informativa amb l’ús d’eufemismes poc populars, ni que s’hagi de diluir el sentit de la notícia.

Em sembla que la radicalitat ètica en el llenguatge és una altra cosa. Vol dir, a parer meu, no convertir conceptes mèdics o relacionats amb grups humans en insults. La radicalitat ètica en el llenguatge vol dir tenir un respecte escrupolós pel significat exacte de les paraules sense descontextualitzar-les amb ànim feridor. I, sobretot, sense trair la veritat com quan es minimitza de manera frívola l’Holocaust per atacar Israel o quan s’associa injustament Islam i terrorisme, pel broc gros i sense matisos.

Cada dia llegim a internet comentaris estúpids que defineixen l’independentisme com una malaltia o una desviació mental. A propòsit d’una conferència del catedràtic en psiquiatria Adolf Tobeña, que no entro a valorar, he trobat titulars que reflecteixen pensaments així: Els independentistes, un grup de malalts mentals o bé UPyD veu l’independentisme com un tema psiquiàtric. En la mateixa línia, un exèrcit d’opinadors editorialitza cada dia sobre els deliris nacionalistes que concep com a patològics.
En al·lusió al projecte polític de convertir Catalunya en un estat independent i d’estendre la consciència nacional—cosa d’entrada respectable i que no va en contra de ningú—, Félix Ovejero escrivia aquest abril a El País “que cap psiquiatre comparteix les fantasies del seu pacient esquizofrènic”. La seva anàlisi insinuava que els somnis nacionalistes són com les creences en els marcians o els ovnis sense fonament. En fi, de la mateixa manera que abans algú volia curar els rojos o els homosexuals, ara resultarà que la majoria dels ciutadans del país patim al·lucinacions nacionals i que ens hem tornat bojos perquè no pensem com alguns voldrien.