Les comunitats (socio)educatives: somni o necessitat?

A voltes imagino que la comunitat educativa (i educadora) la formen tots aquells agents i subjectes col·lectius que tenen contacte amb infants i joves i, per tant, tots aquells qui amb les seves accions poden influir en els processos d’aprenentatge. La meva il·lusió recull bona part de les comunitats dels barris i pobles: des dels comerciants fins a l’agrupament escolta, passant, és clar, per entitats i associacions, per pràcticament totes les àrees dels ajuntaments i, evidentment, per l’escola i els instituts. Tots els membres de les comunitats educadores han de ser conscients de llurs responsabilitats i funcions i, alhora, reconèixer i cooperar amb els altres elements del sistema educatiu comunitari. Per tant, els ha de conèixer i reconèixer, confiar-hi, compartir amb ells en bona mesura la missió i els valors d’educar les noves generacions. Només així, des de la riquesa i complexitat que dóna la xarxa educativa de la comunitat, formarem una infància i una joventut arrelada, protegida i integrada a les seves comunitats. En aquestes comunitats, els protagonistes dels processos d’aprenentatge són els mateixos infants i joves que, entre ells i amb el recolzament comunitari, participen d’aquest procés des del centre.

Avui aquest desig esdevé una necessitat: trepitjant el carrer del barri on treballo, des de la finestra dels serveis socials, en cada trucada a cada escola, parlant amb els trucaires del meu agrupament escolta o bé en cada entrevista, m’adono de la necessitat de (re)articular una comunitat educadora, que retorni la responsabilitat d’educar els infants i joves a tota la societat. Joves sense referents adults estables ni sòlids, infants amb pares i mares amb horaris laborals impossibles, parelles d’aturats de llarga durada sense ingressos, adolescents desesperats que donen sortida a les seves frustracions amb conductes de risc, nouvinguts perduts i aïllats, dones víctimes de la violència masclista... Són símptomes de la urgent necessitat de construir, cadascú des del seu lloc, una comunitat forta, transformadora, organitzada, solidària, educadora i educativa. Cal començar per una reforma radical de les institucions centrals de l’educació: cal obrir a la comunitat instituts i escoles i començar a teixir urgentment una xarxa de complicitats i treball en comú que rearticuli els vincles comunitaris, especialment als barris de les classes populars.

Avui i sempre, cal recordar el savi proverbi africà: Per educar un infant fa falta tota la tribu.