El joc de les cadires

Es tracta d’un joc tradicional al que potser heu jugat. Calen tantes cadires com jugadors menys una. Les cadires es posen de manera que fan una rotllana  amb el seient mirant enfora. Els jugadors les envolten i ballen al seu voltant fins que s’atura la música de cop i sense avisar. Aleshores, tothom ha de mirar de seure en una cadira. Com és ràpid millor. És clar, tothom s’asseu excepte un. Qui es queda sense cadira queda eliminat. Hi ha variants encara més competitives: falten dues cadires, les persones han d’avançar amb un sol peu, jugar a ulls clucs….
 
El passat mes d’octubre en la jornada que va organitzar ECAS: Dels reptes a les propostes: Món local i tercer sector per l’ocupació de les persones en situació de vulnerabilitat vaig aprofitar aquesta imatge per explicar quelcom de com funciona el mercat de treball. Comentava aleshores que si és important no enganyar-nos sobre com funciona el mercat laboral, més ho és meditar sobre el rol que ens hi fan jugar: ¿Som els que anem animant, dient: ”corre, de pressa”,  sabent que sempre un o altre queda sense lloc?
 
Potser és un bon moment per pensar-hi perquè estan sortint diferents convocatòries de subvencions per a desenvolupar actuacions d’inserció laboral (projectes singulars, espais de recerca de feina, etc.) i crec que podríem dir que, en realitat, en totes s’actua sota el paradigma del joc de les cadires. És a dir el de la competència pel lloc de treball. El resultat global sovint és una inserció en precari i una manca de relat transformador.
 
Potser faríem bé en pensar altres perspectives per abordar el problema actual de la manca de feina. De fet, existeixen variants no competitives del joc on ningú s’elimina. Tot i que les cadires es retiren a cada torn, tots els participants s’han d’ajudar mútuament per tal de poder seure.
 
Crec que el joc de les cadires és una bona metàfora per explicar com va el mercat de treball i també per a que els professionals ens interroguem sobre quin és el nostre paper.