Construccions de vida

Quan un nen o una nena juga amb les construccions i aconsegueix fer una torre ben alta, n’està orgullós i vol que tothom vegi què ha fet. Però si se li cau a terra, i se li desmunta tot, quasi sempre s’entristeix, tot i que abans o després s’hi torni a posar, amb més ganes i amb la intenció de que no torni a caure. La farà més resistent, combinarà diferent les peces, o creurà més en ell.

Tinc la impressió que el que ens toca fer a les educadores i educadors quan estem amb una personeta “en construcció” i ens arriba trencada, caiguda, és precisament això, creure en ella i tornar a començar.

A la fundació pretenem tenir un estil propi, humà, lasal·lià, social i positiu on el centre és la persona i on els educadors acompanyem, animem i ajudem a trobar un sentit. Mirem, doncs, de construir vides, en equip i seguint planells adequats en cada cas.

Com la casa que construeix el nen tot jugant, hem de trobar uns bons fonaments i valors que permetin a l’infant prendre les decisions correctes i aprofitar les oportunitats; també hem de saber utilitzar els maons adequats, és a dir, hem de saber veure les capacitats que té i les que encara no ha descobert. Si li proposem petits reptes i aquests són assumibles, poc a poc podrà construir la seva autoestima, la qual serà la base educativa per a propiciar canvis en positiu.

Les parets –és a dir, els educadors i educadores que l’acompanyem-, han de ser forts, i han  d’oferir, a parts iguals, límits, afecte, i en gran mesura estimació. És millor que la porta estigui oberta, així podem fer entrar noves idees i solucions creatives, i no ens podem oblidar de posar finestres per “mirar” des d’una perspectiva capacitadora.

Per si plou, neva o fa massa sol, haurem de posar també una teulada a dalt de tot. Així ens sentirem protegits quan arribin les adversitats. Aquí haurem de jugar amb la resiliència de cadascú, és a dir, la capacitat personal d’adaptació davant les adversitats. Hi ha persones que tenen aquest do, però també es pot educar, i és molt important tenir l’esperança que tothom tindrà algun element que l’ajudarà a superar els obstacles i ser més resilient, com per exemple, formar part de xarxes socials, sentir que t’accepten de manera incondicional, saber trobar un sentit a la vida, tenir aptituds i el sentiment  de dominar una mica la pròpia vida, guanyar en autoestima i tenir sentit de l’humor.

Podem construir ponts i oferir diversos camins i alternatives per a avançar; no tothom vol (ni pot) seguir el mateix camí, el que sí que cal és intentar-ho i saber escollir el que és apte per cadascú.

Per últim, i no menys important, no ens oblidem de la importància de tenir i de saber cuidar dels amics, familiars, nous coneguts, veïns, i tots aquells de la xarxa social que poden donar suport i facilitar relacions sanes al infants.

Potser que la construcció feta torni a caure, però això, com el nen que juga fent torres, ho tenim ben clar… TORNAREM A COMENÇAR!