El ‘kintsugi’ en l’educació dels escolars amb sordesa

Al segle XV el shōgun Ashikaga Yoshimitsu es va sentir defraudat per la manera com l’havien arreglat la tassa de te preferida que s’havia trencat accidentalment. Tot i que les esquerdes entre els trossos no s’hi notaven gaire, els unien unes grapes metàl·liques que enlletgien el bol. Aleshores, els millors terrissers del shogunat li van proposar una alternativa: desfer-se de les grapes, i omplir les esquerdes amb barnís ensalgat d’or. El general es va quedar meravellat amb el resultat d’un bol que renaixia amb força més bellesa i més valor del que era abans.

Aquesta tècnica es va popularitzar com a kintsugi, literalment “empelt daurat”, i representa la importància de la resistència i de l’amor propi davant les adversitats. Forma part de la filosofia wabi-sabi, en què les imperfeccions i els trencaments no només han de mostrar-se en comptes d’amagar-se, sinó que l’embelleix i reforça la seua essència. Quan la vida ens colpeix i ens fereix, s’obre davant de nosaltres un ventall de possibilitats per a transformar-nos, amb una història digna de ser contada a través de la bellesa de les cicatrius.

Moltes d’aquestes històries van ser mereixedores de ser contades a la Universitat de Vic (UVic), al voltant d’una taula de debat sobre “Educació i comunicació integral de persones sordes” el passat dilluns 26 de novembre, organitzada conjuntament amb l’Agrupació de Sords de Vic i Osona (ASVic). Malgrat l’absència de responsables polítics del Departament d’Educació, les persones sordes mostraven enorgullides el trencament que van patir amb l’escola catalana com el bol de te de Yoshimitsu, amb l’atenta moderació de Jordi Serrat, professor de Periodisme de la UVic. “Des de fa una vintena d’anys, les persones sordes desconfiem de l’escola pública catalana”, es va lamentar Albert Casellas, president de la Federació de Sords de Catalunya (FESOCA).

A Casellas se’l escoltava impertèrrit i indiferent Josep Roca Carrió, inspector territorial d’Educació a Osona, qui duia de rerefons una consigna per negar cap interès per la Llengua de Signes Catalana (LSC) per part de cap escolar sord. Parapetant-se en un suposat “dret a escollir llengua de signes o llengua oral” dels pares, Roca va assegurar que la Llei de Llengua de Signes Catalana de 17/2010 “no habilita als professionals orientar-los sobre quin itinerari educatiu és el més adient per al fill”, amb una connotació tan negativa de la sordesa com malaltia greu.

La intervenció de l’enviat d’Educació palesava profund desconeixement, i ignorància interessada, sobre la comunitat sorda, les llengües de signes, així com els beneficis d’aquestes. Beneficis que la resta dels ponents van exposar-los de forma concisa tant a nivell neurològic, pedagògic, lingüístic, cultural, així com de protecció de la infància sorda davant de l’assetjament escolar, abusos sexuals o d’excessiva mala praxi per part de professionals logopedes o mèdics. La premissa comuna entre tots els ponents és evitar els danys que provoca el que es coneix com a “privació lingüística” abans dels 3 anys d’edat, etapa clau per a l’adquisició del llenguatge.

En aquest sentit, Maria Josep Jarque, lingüista especialitzada en psicologia de l’educació per la Universitat de Barcelona (UB), va aportar les conclusions de les recerques científiques més recents. “La implantació primerenca de la pròtesi coclear no és la panacea”, resumia Jarque en acabar d’explicar com els estudis d’abast internacional mostren que els nens sords amb pròtesi coclear implantada tenen resultats dispars en producció i percepció de llenguatge, arrosseguen dificultats per reconèixer la veu en obert als 5 anys d’edat, pateixen de competència lèxica i gramatical significativament inferior respecte dels oïdors, i necessiten d’una reeducació logopèdica intensiva semblant al d’un nen sord sense pròtesi implantada. “Dels nens sords que porten pròtesi implantada, únicament aquells que parlen també llengua de signes mostren un desenvolupament lingüístic millor que aquells que parlen només en oral”, conclou la investigadora lingüista i psicopedagoga.

Davant d’aquest panorama, Guillem Carles, de Sord Press, es pregunta com és possible que el Departament d’Educació, ara dirigit pel conseller Josep Bargalló, porti tant de temps fent sense voler escoltar les experiències educatives que expliquen les persones sordes, corroborades amb dades científiques per la professora Jarque, així com anys d’experiència pedagògica d’Ester Molins, directora de l’Escola Municipal “Tres Pins” de Barcelona, únic centre docent a tota Catalunya que empra la LSC com a llengua curricular d’ensenyament. Després d’acabada la mesa de debat, membres de l’ASVic es preguntaven per quin motiu la mesa de debat no va comptar amb Josefina Isern Pujol, la responsable d’Educació en escola inclusiva i atenció a la diversitat des de l’any passat.

El bol romput de Bargalló, l’educació d’escolars sords a Catalunya, té esquerdes difícils de dissimular i està plena de grapes que enlletgeixen uns resultats depriments: logopedes, com la pròpia Isern, que tenen una visió patologitzant de la sordesa que els impedeix abordar de forma positiva la inclusió educativa de l’alumne; metges que prenen decisions que no són de la seva competència en un moment emocional delicat dels pares que encara pateixen el dol en descobrir que el seu nadó és sord; o empreses d'audiopròtesi que patrocinen jornades catalanes de pedagogia en què s’ignora intencionadament les recerques científiques que no els afavoreixen comercialment. La llengua de signes és el kintsugi de les persones sordes, i és hora que el Departament d’Educació reconegui i rectifiqui el greuge històric que té amb la comunitat sorda per tants anys de política educativa tan equivocada com lesiva.