“Quan un familiar proper t'ha venut a una xarxa d'explotació, prendre consciència que tens drets és un procés llarg i dolorós”

Rosa Cendón Coordinadora de Relacions Institucionals i Incidència de Sicar.Cat

Des del 2002, el programa Sicar.Cat, gestionat per l'entitat sense ànim de lucre Adoratrius, treballa per donar una segona oportunitat a les persones víctimes de tràfic d'éssers humans, la majoria d'elles dones que han patit explotació sexual. Reconstruir les seves vides i regenerar la seva confiança en els altres és una tasca difícil i que pren temps. També ho és sensibilitzar i fer incidència política per acabar amb l'esclavitud contemporània. Rosa Cendón, coordinadora de Relacions Institucionals i Incidència de Sicar.Cat, ens explica de quina forma acompanyen a les dones que atenen i per què el tràfic d'éssers humans encara no està a l’agenda política.

La societat està prou assabentada que hi ha esclavitud avui dia a la nostra ciutat?
Considerem que s'ha avançat, però no tant. Quan la nostra entitat va començar l’any 2002 ningú sabia de què estàvem parlant i ara al 2019 podem dir que a través de les campanyes i el treball d'incidència política i sensibilització no hi ha tant desconeixement, però encara ens queda molta feina per fer. Un dels motius d'aquest desconeixement és que parlem d'un delicte que s'ha tipificat fa relativament poc. Nacions Unides conceptualitza el delicte de tràfic d'éssers humans l'any 2000. A l'Estat Espanyol, es tipifica al Codi Penal el desembre del 2010.

Però el tràfic d'éssers humans és molt més que un delicte.
Sí, més enllà què sigui un delicte, la nostra perspectiva i des d'on treballem, és que estem parlant d'una greu violació de drets humans. Actualment, Nacions Unides anomena el tràfic d'éssers humans com una nova forma contemporània d'esclavitud. El tràfic es dona quan les persones són captades, traslladades i recepcionades en altres espais, a través de mitjans il·lícits, com pot ser l'ús de la força física, l'ús de les amenaces, les coaccions, o les extorsions. Es fa abús d'una situació de vulnerabilitat de les víctimes, o d'una posició de poder per explotar aquestes persones.

Segons Nacions Unides, el 72% de les víctimes de tràfic són dones.
Sí, per això a Sicar.Cat també treballem des d'una perspectiva de gènere, perquè les estadístiques a escala mundial ens indiquen que tres de cada quatre víctimes són dones i nenes. A la nostra entitat, el 2018 hem atès 203 persones, i d'aquestes, 171 eren dones, i 28 menors d'edat, fills i filles de les dones que han patit tràfic i s'atenen també com a víctimes, perquè s'entén que la situació d'esclavitud l'ha patit tota la unitat familiar.

Totes han estat víctimes d'explotació sexual?
Durant molts anys el nostre programa es va centrar a atendre víctimes d'explotació sexual, perquè era el que més es detectava, i també perquè la Unió Europea és on ha centrat més els esforços. Encara que segueix sent el perfil de víctima majoritari que atenem, també donem suport a persones que han patit explotació laboral, explotació per mendicitat, delictes, tràfic d'òrgans o matrimonis forçats. Tot i això, aquestes altres formes d'explotació no interessen políticament.
 

“Les xarxes d'explotació fan abús d'una situació de vulnerabilitat de les víctimes, o d'una posició de poder per explotar aquestes persones”

Treballeu en un àmbit dur. Quan arriben les dones que han patit explotació, de quina manera comenceu a atendre-les?
Al centre de tot es posa la persona. Plantegem sobretot l'accés a drets i que els puguin gaudir plenament, perquè hi ha dificultats per accedir a aquests drets que tenim per directiva europea. Els punts de partida de cada dona són molt diferents. Depèn de l'edat, del temps d'explotació, o també s'ha de tenir en compte qui ha estat la persona que les ha explotat, si hi havia vincle o no. Hem de treballar amb elles la presa de consciència que són víctimes de tràfic, i que són víctimes d'un delicte. Algunes dones que han fugit pels seus propis mitjans, i que s'han presentat a una comissaria o serveis socials, sí que tenen aquesta consciència. En altres, el que també influeix és saber com han aconseguit sortir d'aquest context: no és el mateix que hi hagi un operatiu policial i que tinguis clar que vulguis fugir o no, perquè de vegades s'espanten molt de les forces policials. El punt de partida és que sempre treballem de forma molt individual, perquè influeixen molts factors. A partir d'aquí, tenim molt presents les demandes que fan les dones.

Quines poden ser aquestes demandes?
Tenim un seguit de serveis que posem al seu abast, però no vol dir que s'hagin d'activar tots, sinó que es fa en funció de la demanda i de la diagnosi que fan les treballadores socials i les mateixes dones. En aquest cas tenim des de dones usuàries de tots els serveis, inclòs els serveis residencials de les 12 cases d'acollida que gestionem, i també atenem dones que tenen el seu propi domicili però acudeixen a nosaltres per l'atenció social. Tenim un equip interdisciplinari amb serveis psicològics, de salut, educadores, i també d'un equip jurídic, molt important perquè estem parlant de víctimes d'un delicte penal i per tant necessiten assessorament si decideixen denunciar i també arreglar la seva situació de regularització, ja que moltes estan en una situació de irregularitat. Algunes es poden acollir a la llei d’estrangeria, que preveu uns mecanismes concrets per les víctimes de tràfic, o bé d'asil, perquè també poden ser susceptibles de protecció internacional. La part jurídica és molt important perquè és la que pot aconseguir regularitzar la seva situació i la que els garanteix tots els drets que per directiva europea l'Estat espanyol ha de garantir.

Poden arribar a ser expulsades aquestes dones, però?
En principi, per marc normatiu, no poden ser expulsades. Una altra cosa són les dificultats amb les quals ens trobem. Si per exemple arriben a un CIE i no ha tingut contacte amb l'administració ni cap organització que hagi pogut detectar indicis de tràfic, evidentment serà expulsada. Però si tenim coneixement que hi ha algú al CIE amb indicis de tràfic, existeix un protocol en què es preveu amb immediatesa que s'ha de fer una entrevista d'identificació com a víctima de tràfic. Aquesta potestat només la tenen els cossos policials, nosaltres podem acompanyar i vetllar perquè es tingui en consideració altres elements que les ONG valorem i no són només d'interès policial, però l'última paraula la tenen els cossos policials. Amb això fa molts anys van realitzar-se males pràctiques i fins i tot Espanya va ser condemnada per aquest tema, però s'ha millorat molt la coordinació per evitar la revictimització de les persones. Per altra banda, tenen el retorn voluntari com un dret. Si una víctima vol retornar al seu país, l'Estat on es troba la víctima ha de facilitar aquests mitjans. Es treballa a través d'un programa específic de l'OIM (Organització Mundial de Migracions). Li paguen el bitllet i li faciliten uns diners per als primers mesos.

Quant pot durar tot el procés de recuperació d'aquestes dones?
Depèn dels objectius que s'hagin fixat elles mateixes. Algunes volen retornar voluntàriament als seus països, i fan una estada amb nosaltres de dos mesos, mentre es fan totes les gestions. En altres casos tenim expedients oberts des de fa set anys, pel fet que encara tenen obert el seu procés en l'àmbit penal. Com a mínim uns tres anys necessiten per recuperar-se, i depèn també del context laboral, perquè la crisi no facilita les coses. Així mateix, s'han de tenir en compte les seqüeles i l'impacte d'haver viscut aquesta situació, com una motxilla prèvia amb la qual ens arriba la persona.

No sempre són conscients que han estat víctimes?
No. Desgraciadament, hi ha un impacte psicològic molt greu. Moltes d'elles ja han viscut una violació de drets humans prèvia a la situació de tràfic, i no hi ha una reacció tan immediata de voler fugir o de demanar ajuda, perquè venen d'un context molt violentat. De vegades han viscut situacions pitjors d'explotació fora de l'Estat que no pas la que viuen ara, i el que a nosaltres ens esgarrifa, per elles és com si ja estiguessin alliberades. Treballar aquests processos de recuperació en aquestes situacions és molt difícil. Tenim casos en els quals ja sent infants eren víctimes de tràfic. És un treball de presa de consciència que tu, com a subjecte, tens uns drets, i és un procés llarg i dolorós, perquè quan tiren enrere, i prenen consciència de la realitat... potser el teu pare t'ha venut, o la teva parella. La gent que ha estat captada per gent propera encara és més dolorós.
 

“El tràfic d’éssers humans incomoda molt als estats: reconèixer que hi ha esclavitud a casa teva al segle XXI a ningú li agrada”

Constateu que la majoria venen enganyades?
Hi ha de tot. Hi ha persones que venen enganyades, que les han promès una altra activitat, i hi ha d'altres, en el cas de la prostitució, que saben que venen a exercir-la, però l'engany és en les condicions de treball: han d'estar disponibles 24 hores, no poden relacionar-se amb la família, les priven de moviment, etc. Coneixem casos de dones que han vingut amb la intenció de treballar tres mesos en la prostitució per pagar una intervenció quirúrgica d'algun familiar. El problema és que arriben, els hi treuen la seva documentació, obligant-les a tenir una situació administrativa irregular sobrevinguda, i a partir d'aquí es complica molt la situació.

D'on procedeixen normalment les dones que ateneu?
Tenim una diversitat important, en el darrer any hem atès 36 nacionalitats, encara que va variant molt. El que observem els últims anys és que en un moment de crisi humanitària com el que estem patint, amb desplaçaments forçosos, veiem una correlació entre les situacions dels països d'origen amb les dones que atenem. Per exemple, estem atenent a més dones de Veneçuela. És un repte per la intervenció perquè el punt de partida de tothom és molt diferent. També s'ha de tenir en compte que les xarxes es reparteixen els territoris, i que les nacionalitats de les dones varien molt segons estiguin en una regió o una altra.

Junt el tràfic de drogues, el de persones és un dels negocis més lucratius del món. Es fa prou per detenir-ho?
El tràfic és un procés de cosificació: veus com un objecte a una persona, i és un objecte que et permet tenir molts guanys. A una persona la pots explotar de moltes maneres, i moltes vegades. Les organitzacions criminals ho tenen molt clar. S'ha de fer més per acabar amb aquest negoci, però hi ha dificultats. Entre elles, de les persones que atenem, hi ha un important volum sense identificar per la Policia. Algunes perquè no volen tenir contacte amb els cossos de seguretat, perquè arrosseguen una experiència negativa amb ells i són els únics que poden identificar a la víctima. Altres cops es fa difícil arribar a fer la identificació, perquè les xarxes saben com funciona el sistema penal i busquen mecanismes per poder-lo salvar: no faciliten telèfons, noms, aconsegueixen que les persones no tinguin consciència d'on són, etc. I justament aquesta és la informació rellevant per la Policia per poder identificar les persones com a víctimes de tràfic. Encara que la normativa ens parla d'indicis raonables per identificar, no policials ni judicialitzables, després s’aplica de forma diferent, i aquesta és una de les crítiques que fem nosaltres. Si únicament són aquests criteris els que porten a identificar a una víctima, i moltes víctimes no saben on han estat, ni per quins països han passat, fins i tot perquè moltes no sabien que eren víctimes d'un delicte, i no han parat atenció a elements que davant una investigació són essencials. És el que fa que moltes d'elles no puguin ser identificades.

Per què no es facilita aquest procés d'identificació?
Aquesta rigidesa del sistema d'identificació és un problema, i per això hi ha incoherència amb les xifres oficials. Es parla de milers de persones en situació d'esclavitud o potencials víctimes de tràfic, però les xifres del Ministeri de l'Interior de les víctimes identificades són molt poques, 150 en tot l'estat al 2017. Tens tot un problema i després només accedeixen als drets 150? I també s'ha de tenir en compte que només es parla d'explotació sexual, no es dimensionen altres formes d'explotació. No té sentit, i és el que intentem millorar des d'aquesta àrea d'incidència. Pensem que és un tema que incomoda socialment molt als estats, perquè reconèixer que tens esclaus i esclaves a casa teva al S. XXI a ningú li agrada. Per això amb les xifres hi ha aquests biaixos, perquè no puguis fer la foto real del problema. Les xifres en general, les europees i internacionals, estan molt endarrerides. Ara estan presentant les xifres del 2016, i és preocupant aquesta lentitud per fer la foto, perquè aquesta és una realitat molt canviant. Les xarxes s'aprofiten de les crisis humanitàries i la vulnerabilitat que generen, i aquesta lentitud per detectar-ho no permet destinar més recursos ni millorar la feina.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article