“La falta d’educació sexual crea molta por”

Anna Adrià Català

Quan Cristina Torrón es va quedar embarassada va començar “a mode teràpia”, com diu ella, a fer il·lustracions de les situacions quotidianes de la seua nova maternitat. Va pensar que podrien agradar a més gent i va obrir un compte d’Instagram, Mammasutra. Uns anys després, quan els seus dos fills ja començaven a fer moltes preguntes, la manera natural que li sortí a Cristina per parlar-los sobre sexualitat, menstruació i emocions va ser, un cop més, a través de les il·lustracions. 

Parlar del què no es parla perquè tinguem una relació més sana amb nosaltres mateixos i amb els altres. Aquesta és la fórmula de Cristina Torrón. I ho fa a través de les seues divertides i clares il·lustracions, que ens conten com són els nostres cossos, quines necessitats tenim i com explicar tot això als més petits. El seu segon pseudònim, Menstruita, compta amb més de cent mil seguidors i ha evolucionat en l’organització de trobades amb expertes i la publicació de sis llibres. 

Per què utilitza les xarxes socials com a mitjà per divulgar sobre aquests temes? Quins beneficis aporten aquests formats que altres més tradicionals no ho fan?

Jo no soc molt fan de les xarxes socials, encara que sembli mentida, però tenen una part molt bona que és la viralitat. La gent s’ho pot prendre de broma, ho pot compartir fent conya, però al final la informació important està arribant, i aquesta és la part bona de les xarxes. El que estem aconseguint amb els llibres l’Anna Salvia, que és l’autora dels textos, i jo, és trobar aquest idioma que ens permet transmetre informació molt important i molt real d’una manera directa als infants petits. Hem aconseguit connectar molt bé amb les famílies i amb els infants. La meva idea sempre ha sigut dirigir-me als adults perquè tinguin eines per dirigir-se ells mateixos als seus infants i adolescents. Sobretot volia connectar amb les dones i dirigir-me a elles, perquè veig una diferència en com s’ho prenen respecte els homes. Elles normalment ho comparteixen com una troballa, perquè els hi sembla una informació important, i així ho poden transmetre a les generacions que tenen per sota. Els homes, quan ho comparteixen sempre és per fer l’acudit, riuen. 

“Hem aconseguit trobar un idioma que ens permet transmetre informació molt important i real d’una manera directa als infants petits”

Per què creu que els homes tenen aquesta reacció? Ho sexualitzen? 

Sí, jo crec els homes s’ho prenen d’aquesta manera perquè ho sexualitzen i també per desconeixement. És com quan estàs en una classe d’infants petits i dius “culo” i tots riuen, doncs és aquesta mateixa reacció, com si es posessin nerviosos i recorren a l’acudit. 

L’any 2012 va començar amb les vinyetes de Mammasutra i finalment va publicar un llibre al respecte. Quina és la imatge de mare que tenim a l’ideari col·lectiu?

Mammasutra és un llibre totalment experiencial meu, es representa una parella heterosexual que som el meu marit i jo. És a dir, no estic parlant de la maternitat en altres tipus de famílies. Però jo crec que la societat viu la maternitat com una cosa més, perquè fins que no ets mare no et fas a la idea de com et sents. És una cosa física, que et canvia per dintre totalment. Per molt que t’ho expliquin, fins que no ho vius no ho pots entendre bé. I per això no es pot entendre realment quina transcendència té. 

Amb Menstruita comparteix contingut informatiu sobre temes que encara són tabú, com la menstruació. Se segueix reservant a la “intimitat” i qui no la té acostuma a saber molt poc d’ella. De quina manera afecta aquest desconeixement? 

Jo crec que cada cop és menys tabú, perquè som més i més persones i projectes que estem ajudant al fet que la regla sigui una cosa normal, que és el que és. El llibre La regla mola sí que està molt dirigit a les nenes que ja estan en edat de tenir-la, però quan fem els llibres intentem també dirigir-nos a la resta de gent. Jo al meu fill també li transmeto aquests coneixements. Perquè ell no tindrà la regla, però conviurà amb persones que sí que la tindran. Llavors crec que és molt important que ells també coneguin què és, què passa, que sàpiguen que és una cosa natural, i també com afecta les dones el cicle menstrual. El tabú entorn aquest tema afecta la comunicació, perquè la regla és un cicle. Si tu no pots comunicar això a la feina, a la teva parella o al teu entorn en general, es poden donar casos que no t’entenguin bé.

“Moltes vegades per agradar, perquè t’estimin o perquè t’acceptin ens deixem portar pel que volen i agrada als altres”

He vist un post al seu a Instagram on pregunta “I a tu, què t’hagués agradat que t’expliquessin quan eres petita?”. Li faig ara la mateixa pregunta. Quina educació sexual va rebre? Què li hagués agradat que li explicaren? 

Jo tinc molta sort, perquè he tingut uns pares que sempre han sigut molt oberts, ens han educat explicant-nos tot amb molta naturalitat i sempre molt disposats a respondre les preguntes. El que crec que m’hagués agradat que m’expliquessin o haver sabut reaccionar d’una altra manera és a reivindicar una mica el que jo volia. Perquè tu pots saber coses sobre el sexe, però el que et falta és l’experiència de com et relaciones tu amb això. Moltes vegades per agradar, perquè t’estimin o perquè t’acceptin ens deixem portar pel que volen i agrada als altres. Jo crec que a mi m’hagués fet falta una mica més de seguretat i posar una mica de límits. Que al final és el que ens passa a moltes i a molts, fins que no tens experiència o seguretat no saps com reaccionar a moltes coses.

I això també és important explicar-ho?

Sí, és una cosa que també la podem explicar als nostres fills o als infants que tenim al voltant. És molt important no esperar a aquell moment per tenir la típica xarrada d’“asseu que t’explicaré com es fan els infants”. És parlar-ho des de sempre, aprofitar preguntes que et fan o moments concrets. El moment del bany, per exemple, és molt important, perquè mentre tu vas ajudant-lo que es renti pots anar nomenant totes les parts del cos. Igual que nomenes la mà o el braç, nomenes els genitals i pots aprofitar per anar introduint el consentiment, la prevenció d’abusos sexuals. La sexualitat no és només quan estàs en parella, també pots parlar de tu mateix, del plaer, de masturbació, etcètera. És el dia a dia. I sobretot també saber que si ens pregunten alguna cosa no cal que contestem immediatament. Podem dir que no ho sabem. 

Per poder donar aquesta educació sexual cap als infants, ens hauríem de revisar a nosaltres mateixos abans? 

Sí, totalment. Nosaltres estem fent de filtre o d’embut. Agafem la informació i la transformem a l’enteniment depenent de l’edat que tinguin. Però clar, també els hi estem passant les nostres creences, els nostres prejudicis. Quan fem una educació de qualsevol tipus, però sobretot la sexual, hem d’intentar ser molt neutres, adaptar-nos molt a les necessitats que tenen i a l’edat que tenen, i nosaltres també revisar-nos. És una etapa que també ens mou molt a nosaltres com a pares o com a acompanyants dels infants, que ens marca molt i ens fa reviure i replantejar-nos coses. Això jo m’ho trobo molt, tinc molts missatges d’adults, sobretot de mares, que han comprat el llibre per la seva filla, però que elles se l’estan llegint i estan aprenent molt i, fins i tot, reconciliant-se amb coses. És un procés molt bonic.  

“Quan fem educació sexual hem d’intentar ser molt neutres, adaptar-nos a les necessitats que tenen i a l’edat que tenen i nosaltres també revisar-nos”

Quin impacte i conseqüències en la vida adulta creu que té no rebre una educació sexual? Una manca o una mala educació sexual pot portar a situacions d’abús, falta de consentiment o violència? 

No soc experta en aquests temes, això potser t’ho hauria de contestar algú que ho sigui més, un psicòleg o un terapeuta, per exemple. Penso que afecta més en el tema que puguis ser abusat. L’educació sexual té una part molt de la prevenció de l’abús. És més fàcil que si tu no has tingut educació sexual puguis ser una víctima, perquè el tema de ser l’abusador crec que té més relació no tant amb la falta d’educació sexual, sinó amb el poder que es vol exercir, pot ser a través del patriarcat, pot ser a través de qualsevol patologia que pugui tenir la persona.  

L’educació sexual que es donava a les escoles fa uns anys, la que jo he rebut, per exemple, se centrava en els aspectes fisiològics, però no ens parlaven d’altres coses que també tenen a veure amb la sexualitat, com el plaer, el consentiment o el respecte. Encara és així o està canviant?

Avui en dia hi ha moltes escoles que tenen moltes ganes de començar a explicar tot això, però ho aborden moltes vegades des de l’associació de famílies, contractant a algú extern perquè vingui a fer algunes hores fora d’horari escolar. Aquests temes encara no estan dintre del currículum escolar i això és una llàstima, perquè ha de ser una cosa transversal, igual que la menstruació. No ha de ser una classe d’un dia, sinó aprofitar situacions com quan a classe una nena té la menstruació per primer cop. Per què no celebrar-ho, no? És a dir, els infants ho han de veure com una cosa bonica i normal i s’ha de tractar així. Estem en el camí, però encara ens falta una mica. A l’hora de parlar de sexualitat és molt important deixar-los llibertat perquè ens preguntin un munt de coses que ni tan sols nosaltres com adults ens estem plantejant, perquè estem en un món molt diferent del que era quan nosaltres érem adolescents. Ells ara tenen eines, accés a un munt d’informació, hi ha modes noves i coses que nosaltres no sabem.

“Aquests temes encara no estan dintre del currículum escolar i això és una llàstima, perquè ha de ser una cosa transversal”

Aquest any, junt amb l’Anna Salvia heu encetat la col·lecció Menstruita Mini. Per què decidireu dirigir-vos als infants petits? Quines creus que són les seues inquietuds respecte a la sexualitat? 

Els llibres no van tan dirigits als infants en si, com a les famílies. Els hi estem donant aquesta eina per poder-ho parlar amb naturalitat des que són molt petits i no sols quan arribi el moment en què el seu cos ja ha començat a canviar i ells ja han començat a tenir una mica de vergonya. Anar explicant des de petits que quan estiguin arribant a la pubertat el seu cos tindrà pèl, a les nenes els hi sortirà el pit o tindran una olor corporal diferent. Les inquietuds que tenen els infants petits són totes, ells ho volen saber tot i t’ho preguntaran tot. Si tu tens un llibre amb dibuixets on ja t’estan explicant com es diuen les coses amb humor, es crea dintre de la família una confiança que es va portant tota la vida i van sorgint aquests temes amb naturalitat. Els llibres que havíem fet fins ara estaven pensats per a infants a partir de vuit anys, però ens hem adonat que anàvem tard. Has de començar des de més petits, des de sempre, sempre adaptant-se a l’edat.

Al seu llibre Ni permiso ni perdón recopila les històries de diferents dones i l’avortament, un tema que segueix molt carregat d’estigma i culpa, però que vostè, a diferència del discurs general, el tracta no com una experiència traumàtica de per si, sinó com un moment més de la vida de les dones.

Són onze relats en els quals es tracta l’avortament des d’onze mirades diferents. Algunes d’elles són de familiars i amigues, vistes des de primera persona. Ho explico a través de cent anys d’història. Començo explicant la història d’una dona de fa un segle i em vaig apropant i explicant com era l’avortament al llarg del temps. Jo el que explico en el llibre és que és un tema traumàtic per la societat, perquè ho tractem com una cosa molt forta, secreta, solitària, moltes vegades il·legal, llavors això fa que qui avorta ho visqui d’una manera dolorosa, fins i tot físicament. Des del meu punt de vista, crec que és una opció que tenim i que la podem agafar o no, però està bé tenir-la. A l’inici d’un embaràs hi ha un embrió, no hi ha un bebè. En aquell moment, en aquelles primeres setmanes, per mi és una opció que hauria d’estar a l’abast de tothom a tot el món. I no ho és, i està perseguit a més. 

“Tractem l’avortament com una cosa molt forta, secreta, solitària, i moltes vegades il·legal; això fa que qui avorta ho visqui d’una manera dolorosa, fins i tot físicament”

Al llibre diu que contar aquestes històries serveix per a trencar el silenci i el tabú. Com ha sigut aquesta recopilació d’històries? Què ha aprés del procés de creació i de les dones que s’ha anat trobant en ell? 

Jo tenia aquestes històries molt properes, de la meva besàvia, la meva àvia, la meva tieta i una amiga. Aquestes les coneixia molt bé i eren totes molt diferents entre elles. Llavors el que vaig fer després va ser representar totes les altres coses que jo m’estava imaginant que passen, com les comunitats autònomes on no tens accés a l’avortament o t’has de desplaçar quilòmetres o esperar molt de temps per poder avortar. Vaig investigar en aquests cent últims anys quines dates havien sigut importants. Indagar sobre això em va encantar. 

Creu que l’estigma cap a l’avortament ve només dels sectors antiavortistes o també està entre les persones que es consideren més progressistes? Ens falta informació real sobre l’avortament? 

Sí, estic d’acord. En el llibre explico les dues maneres més habituals de fer-ho bé: la mèdica i la quirúrgica. Si la gent té aquesta informació, no necessita fer coses clandestines, ni posar-se en perill. Jo en el llibre aprofito i ho explico, amb l’esperança que la gent entengui que és un procediment que si es fes legalment i en el moment que toca podria ser una cosa molt lleu. Però llavors hi ha les creences de cadascú. En els sectors més religiosos, el que fan és no només estar en contra, sinó que també hi ha una falta de respecte i molt de judici cap a tu. Per això és un tema que s’amaga i que es viu en soledat. També tenim la sensació que és un dret que hem guanyat i que es quedarà allà. I no. Fa pocs anys relativament vam estar a punt de perdre’l. En el llibre ho parlo. I si ara canviem el govern i ens ho treuen? Aquest dret i tants altres. Ens pensem que el progrés sempre és en línia recta i pujant. I què va, la història no va així. Hem d’estar atents per no perdre els drets que ja hem aconseguit.