Per què també som víctimes de l’estrès aliè

Macarena González Portilla  Estudiant de doctorat al Departament de Psicobiologia, Universitat de València
Marta M. Rodriguez Arias  Catedràtica al Departament de Psicobiologia, Universitat de València
Sandra Montagud Romero  Professora ajudant doctora, Universitat de València

En major o menor mesura, l’estrès és part de la nostra vida. En principi, aquesta afirmació no hauria de semblar un fet que generés preocupació. Tot i que la mateixa paraula hagi adquirit una clara connotació negativa, és una resposta altament adaptativa que prepara l’organisme per reaccionar davant de qualsevol amenaça. Quan notem el ritme cardíac accelerat, la respiració ràpida, l’atenció focalitzada i les mans suoses és perquè l’activació de l’eix hipotalàmic-hipofisiari-adrenal (HPA) i el sistema simpàtic han preparat el cos per lluitar o fugir.

Les conseqüències negatives de l’estrès apareixen quan es manté durant períodes llargs de temps i l’estat d’alerta es cronifica. Malauradament, aquest patró de resposta és molt freqüent a la nostra vida quotidiana. L’extraordinària capacitat cognitiva de l’ésser humà permet que siguem capaços d’anticipar i preocupar-nos (fins i tot ocupar-nos) d’infinitat de possibles amenaces. Tradicionalment, el focus de la investigació s’ha centrat a estudiar les conseqüències negatives de l’estrès en aquells individus que en pateixen. Tot i això, són molt pocs els treballs que avaluïn els possibles efectes que indueixen estrès en els subjectes que són només testimonis de la situació.

Testimonis del patiment aliè

Per estudiar aquest fenomen, els investigadors solen utilitzar proves com el test d’estrès social de Trier (TSST), on el participant ha de fer tasques que són percebudes com a estressants per la majoria de la població.

El voluntari ha de preparar una petita presentació oral dins d’una entrevista laboral. Per això se li proporciona un full que després se’l retira sobtadament. Durant tota aquesta exposició, els suposats jutges romanen amb cares inexpressives. Al final, la prova inclou una tasca sorpresa que consisteix en una sèrie d’exercicis d’aritmètica mental.

Com cal esperar, el test indueix una resposta d’estrès que es veu reflectida en diversos marcadors fisiològics: increment de la taxa cardíaca, sudoració, augment dels nivells d’hormones de l’estrès (cortisol), etc.

Les investigacions recents mostren que quan una persona observa el participant del TSST passar per aquesta odissea de proves, experimenta una resposta força similar a la del subjecte que fa la prova. És a dir, no només patim pel nostre propi estrès, sinó que també ens veiem afectats pel que passen els altres.

Sens dubte, ser capaç de sentir en carn pròpia el patiment aliè té un significat evolutiu clar, ja que pot resultar una estratègia molt avantatjosa a l’hora d’aprendre a evitar possibles perills i conductes que ens perjudiquin. Entenem molt millor ara el refrany popular que afirma “quan les barbes del veí vegis tallar, posa les teves a remullar”.

Ratolins angoixats per la derrota d’un congènere

L’estrès vicari no és un fenomen exclusiu de l’ésser humà. Estudis inicials van mostrar que quan els ratolins observen una trobada agressiva amb un congènere, presenten conductes típiques de congelació. Curiosament, són molt més marcades si el subjecte hi està socialment relacionat (company de gàbia, membre de la mateixa ventrada, etc.).

Investigacions més recents han demostrat que presenciar una confrontació entre dos rosegadors mascles per la dominació d’un territori indueix als testimonis una resposta completa del sistema simpàtic i de l’eix HPA. És a dir, els ratolins també pateixen estrès després de presenciar la derrota d’un altre ratolí i experimenten alguns dels seus efectes adversos.

Igual que els mascles vençuts físicament, els rosegadors testimonis d’aquesta derrota social presenten una disminució de la interacció social, un increment en l’ansietat, les conductes depressives i pateixen de manera més intensa els efectes reforçants de les drogues com l’alcohol o la cocaïna. Fins i tot es va observar que experimentaven un perfil inflamatori semblant al dels ratolins estressats.

Aquestes troballes són molt rellevants per a l’estudi i el tractament de trastorns, com l’obesitat, les addiccions i diversos trastorns mentals, en què l’estrès és el factor de risc més gran.

La societat ha de comprendre que les víctimes directes no reben només l’impacte negatiu de l’estrès. Els refugiats de guerra, els companys d’una víctima d’assetjament escolar o els fills d’una parella on s’exerceix violència de gènere presencien situacions molt angoixants que poden tenir un fort impacte en el desenvolupament psicològic i emocional.

(Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation. Pot llegir l'original aquí)