Mites sobre el TDAH: ni només afecta a nens, ni la causa és únicament genètica

Redacció

S’estima que el trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH) té una prevalença en l’àmbit nacional superior al 5%, amb valors del 3% al 8% en la infància i adolescència. Ara bé, què causa el TDAH? És només genètica?

Encara que les causes de l’aparició d’aquest trastorn es troben en factors tan ambientals com genètics i epigenètics (els que són conseqüència de la interacció de gens i ambient), “la genètica té un pes molt elevat, entorn del 75-80%”, afirma Paula Morales, professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Entre els factors ambientals, Morales destaca “aquells que tenen lloc durant l’embaràs, el part o etapes precoces de la vida”, com l’exposició a tòxics ambientals, el consum d’alcohol o tabac, dèficits nutricionals, alteracions metabòliques, pes baix en néixer, prematuritat, patiment fetal o neonatal per manca d’oxigen, entre altres.

Malgrat tota la recerca que hi ha rere aquesta condició del neurodesenvolupament, en la societat encara subsisteixen diverses creences falses:

- El TDAH no existeix. És cert que tenir dificultats d’atenció o “ser mogut o moguda” no té per què ser necessàriament TDAH. En moltes ocasions, aquestes característiques poden aparèixer al llarg de la infància, com a part del desenvolupament normal, que presenta una gran variabilitat. A més de poder tenir el seu origen en característiques evolutives, les dificultats atencionals o la inquietud poden estar relacionades amb altres problemes de tipus cognitiu o emocional, per exemple. El TDAH, en canvi, és un trastorn neurobiològic crònic que s’inicia en la infància i mostra manifestacions clíniques de dèficit d’atenció o hiperactivitat i impulsivitat.

Morales insisteix que aquesta condició presenta diferents nivells de severitat i que afecta el desenvolupament de la persona en els diferents entorns en què es mou, per exemple, en l’àmbit social, familiar, escolar o laboral. Aquestes manifestacions “no s’expliquen per altres condicions o trastorns”. Encara que, com indica la professora, hi ha una gran heterogeneïtat dins el TDAH, “s’ha constatat una base neurològica comuna en les persones que el pateixen amb la presència de diferències estructurals i de maduració en el cervell de les persones amb TDAH”, segons diversos estudis estatals i internacionals. Per tant, afegeix, “fa ja molts anys que no hauríem de discutir si el TDAH existeix o no”, sinó sobre com avançar en el diagnòstic i la intervenció d’aquesta condició i deixar de banda “prejudicis i etiquetes que fan mal a la persona i al seu entorn: ‘és molt gandul’, ‘no ho fa perquè no vol’, i un llarg etcètera”.

- Por de la medicació. El tractament d’elecció en el TDAH es considera multimodal, és a dir, “combina intervenció psicològica i psicopedagògica individual o en grup petit, intervenció amb l’entorn familiar i escolar i tractament farmacològic en els casos en què es considera necessari”, indica Morales. Un dels components més importants de la intervenció és la psicoeducació, que implica donar a conèixer la condició tant a la pròpia persona com al seu entorn per afavorir la comprensió i el suport. Només en els casos en què es considera necessari es planteja un abordatge farmacològic, indicat, sobretot, quan hi ha un impacte moderat o greu de la simptomatologia que limita el desenvolupament de la persona i el seu benestar. En els casos menys greus, la medicació no és el tractament de primera elecció, ja que la intervenció psicològica i psicopedagògica pot ser igual d’efectiva, o fins i tot més. No obstant això, la professora explica: “La medicació és segura, amb una història d’ús amb milers d’assajos farmacològics” i, sempre amb la supervisió d’un equip especialitzat, s’anirà ajustant segons les necessitats de la persona en cada etapa de la seva vida.

- Només afecta els nens. El TDAH és una condició crònica del neurodesenvolupament. Encara que la hiperactivitat tendeix a disminuir amb el pas dels anys, “la desatenció i la impulsivitat persisteixen en adolescents i adults”, matisa Morales. Malgrat que el TDAH pot anar reduint alguns dels símptomes amb el temps, “en el 40 % dels casos tots els criteris es mantenen en l’edat adulta”. En aquest sentit, segons les dades de l’estudi Prevalence and Epidemiological Characteristics of ADHD in Pre-School and School Age Children in the Province of Tarragona, Spain, en què Morales ha participat recentment, es calcula que “a cada aula trobarem com a mínim dos alumnes en educació primària i un en educació infantil amb necessitats específiques derivades d’aquesta condició” i aquest alumnat continuarà necessitant suports en etapes educatives posteriors, tant obligatòries com postobligatòries. Morales recorda, a més, que el TDAH també afecta les nenes, adolescents i dones, “sovint molt invisibilitzades i poc detectades”.

La importància d’un diagnòstic precoç

La Federació Espanyola d’Associacions d’Ajuda al Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat incideix en la importància d’un diagnòstic precoç. “Començar la intervenció aviat suposa un pronòstic més bo. En l’etapa infantil és possible diagnosticar casos molt greus en què l’impacte de la simptomatologia és evident i genera molta deterioració. Per exemple, infants en què la hiperactivitat i impulsivitat és tan alta que poden viure situacions de risc o fer-se mal, o que els impedeix desenvolupar qualsevol altra activitat de manera convencional. En casos lleus o moderats, en aquesta etapa podrem identificar sobretot símptomes d’hiperactivitat i impulsivitat. La desatenció començarà a destacar en el pas a educació primària, quan l’exigència acadèmica i de regulació atencional és més gran”, explica la professora.

“En tots els casos és important fer un seguiment del desenvolupament i reavaluacions per veure com avança. Detectar símptomes de desatenció i hiperactivitat o impulsivitat no té per què significar la confirmació del diagnòstic, però ens permetrà intervenir preventivament per fomentar les estratègies de l’infant, de la família i de l’escola per a la regulació emocional, conductual i atencional”, afegeix. És important que el diagnòstic estigui ben establert en l’etapa de primària “per guiar la intervenció fora i dins de l’escola, i també perquè l’avaluació de diagnòstic permetrà valorar la presència de comorbiditats (trastorns associats) que són freqüents en infants amb TDAH, és a dir, trastorns d’aprenentatge, de conducta o emocionals. Cal intervenir de manera específica en aquests trastorns per evitar-ne la cronicitat i reduir l’impacte escolar, familiar i social”, completa.

Malgrat la importància que concedeix l’experta a la detecció precoç del TDAH, a vegades el diagnòstic no arriba fins a l’adolescència o, fins i tot, a l’edat adulta. El fet de no haver rebut suport ni teràpia “dificulta molt el dia a dia de la persona, el progrés acadèmic i laboral, també les relacions socials i de parella”, indica. A més, assenyala, en aquests casos de diagnòstic tardà els trastorns de comorbiditat acostumen a ser més freqüents. Les persones amb TDAH que no han estat tractades a temps tenen més risc de fracàs i abandonament escolar, malgrat tenir un nivell adequat de capacitat. Com s’indica recentment en un estudi genètic liderat pels instituts de recerca Vall d’Hebron (VHIR) i Pere Virgili (IISPV), a més, l’absència d’intervenció pot comportar un major risc a presentar altres comorbiditats, com l’abús o dependència de substàncies, patir lesions accidentals a causa d’una major impulsivitat i la hiperactivitat i seguir una dieta menys saludable, que pot suposar una menor esperança de vida.

Paula Morales alerta que existeix també una relació entre el TDAH i la salut mental. “La concurrència de problemes d’ansietat i depressió en infants amb diagnòstic de TDAH és molt elevada des d’etapes primerenques del desenvolupament”, explica. També es desprèn de la seva tasca de recerca, juntament amb el seu grup de recerca, que els preadolescents amb TDAH tripliquen el risc de problemes emocionals respecte a la població que no pateix aquest trastorn i que pateixen bullying amb molta més freqüència: 35% respecte el 19% dels seus iguals sense TDAH.

(Aquest article ha estat escrit per Puri Ruiz, de la UOC)