El sistema educatiu espanyol ha tornat a rebre una estirada d’orelles a través del recent informe de l’OCDE. Entre les propostes per a la reducció de l’abandó escolar primerenc s’inclou la necessitat de fer costat als docents perquè puguin gestionar les noves exigències de l’educació i la pràctica de la seva professió no porti a la frustració i la coneguda síndrome d’estar cremat, ja que té una influència directa en la qualitat de l’educació.
L’informe fa una radiografia de la situació de partida en la qual destaquen la inestabilitat laboral i la necessitat d’un major desenvolupament professional docent.
Dades d’informes anteriors, com l’Estudi Internacional sobre l’Ensenyament i l’Aprenentatge (TALIS), al·ludeixen a l’escàs percentatge de docents que declaren haver rebut formació pedagògica i didàctica durant la seva formació inicial per a impartir les matèries de les quals avui són responsables. A més, es constata com el professorat principiant se sent menys preparat per a impartir docència, en comparació amb la mitjana de l’OCDE.
Això últim, unit a l’esmentada inestabilitat laboral dels primers anys, genera un brou de cultiu gens falaguer per a dedicar-se a la professió.
Alguns avanços
Malgrat aquest panorama, no tot és fosc: també es reconeixen els avanços aconseguits en la formació inicial del professorat. Així, es posen de manifest mesures com l’obertura d’un debat nacional sobre les 24 propostes de reforma per a la millora de la professió docent plantejades pel govern espanyol com a base per a un debat en el marc de la recent reforma de la llei d’educació.
Les línies del mateix discorren entorn de l’accés a la professió i a les actuacions concretes i innovadores referent al desenvolupament professional docent, tant des de la formació inicial com des de la permanent.
Un bon plantejament, part de la solució
Resulta molt interessant el toc d’atenció sobre la importància de les competències socioemocionals en els processos de selecció per a la capacitació del professorat.
L’informe fa recaure la major part de la responsabilitat en l’estat i les comunitats autònomes, com a impulsors d’aquestes polítiques. Però una part important de l’encàrrec recau sobre les universitats, responsables de formar als futurs professors i professores.
Tant els aspectes relacionats amb la gestió emocional com les denominades habilitats toves, la capacitat de resoldre problemes i la resistència a l’estrès són àrees fonamentals per a la formació i el desenvolupament docent que actualment es tenen molt poc en compte.
Evitar cremar-se
Al fil de la gestió de l’estrès, resulta massa conegut la síndrome d’estar cremat (conegut pel terme anglès burnout) al qual s’enfronta el professorat en tots els nivells educatius. Definit com un esgotament físic i mental prolongat en el temps, s’associa a una excessiva i creixent càrrega de treball. Influeixen a més els complexos contextos de l’educació actual o la falta de comunitat docent. Tot això, en última instància, origina una devaluació de la qualitat de l’ensenyament.
Encara que és experimentada per tot el gremi, aquesta síndrome es fa especialment nociva en el professorat de ciències i repercuteix en l’educació de matemàtiques, física i química, tecnologia o enginyeria. Aquest professorat accedeix a la professió des de carreres científic-tecnològiques, coneixent de primera mà els processos de la ciència.
Així, es veu sotmès a les tensions que provoca un canvi en la seva identitat professional cap a docent de ciències. Això resulta en expectatives incomplertes i contribueix negativament a la ja difícil tasca de despertar en l’alumnat l’interès per la ciència i la tecnologia i equilibrar la bretxa de gènere en l’educació STEAM.
La identitat, clau
Des de la recerca educativa s’està posant el focus entorn del desenvolupament d’una identitat docent. Un concepte que es promou des de la formació inicial i es vincula a aspectes socioemocionals, personals i professionals.
Es tracta d’una mesura per a reflexionar sobre el propi esdevenir docent i la concepció de models d’ensenyament i aprenentatge de tipus constructivistes. En ells, és l’alumnat el responsable de construir el seu propi aprenentatge, convertint-se en el centre d’aquest, sempre amb la guia i suport docent.
Aquests enfocaments estan associats a metodologies actives com la indagació o l’argumentació científiques, que trenquen amb la repetició dels mètodes apresos en l’etapa estudiantil (amb massa freqüència, lligats a models tradicionals que no encaixen amb les demandes actuals).
D’on i cap a on
La nostra recerca amb professorat de ciències en formació inicial i d’aquell amb menys de cinc anys d’experiència ha indagat en la reflexió sobre la pràctica educativa i la presa de consciència sobre el desenvolupament de la identitat docent.
El procés resulta complex donat el seu caràcter multifactorial. Hi ha a més poques eines per analitzar l’evolució de la identitat pròpia en la pràctica educativa.
Però fins i tot amb les eines adequades, en la pràctica hi ha una falta de temps per dedicar-nos a veure d’on venim i cap a on volem anar com a docents. No obstant això, sempre resulta satisfactori comprovar com aquest futur professorat indaga sobre la seva pròpia identitat docent i com aquesta s’ha conformat al llarg de la seva vida.
Arribats a aquest punt, podem concloure que un professorat que vivencia una metodologia activa durant la seva etapa estudiantil, i al qual s’acompanya i proporciona espais per a la reflexió sobre el seu desenvolupament professional, es converteix en el millor promotor de l’aprenentatge de la ciència.
Consciència, identitat, qualitat
Hem d’afavorir que el futur professorat, aquell que contribuirà a la formació científica d’una ciutadania activa i responsable, construeixi la seva identitat docent.
La identitat pot ser una filosofia a la qual cenyir-se, que serveixi de marc de referència, en aquells moments en els quals els seus fonaments científics i pedagògics trontollen, quan es vegi desbordat per les exigències de la seva labor, que s’allunya de l’ideal que alberga en la seva ment com a alumnat que va ser i amant de la ciència que és.
Aquesta identitat docent hauria de permetre desenvolupar el vessant didàctic de la seva formació científica, i equipar-se amb una bona dosi de resiliència per a portar al seu alumnat pel bon camí de la ciència.
(Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation. Pot llegir l'original aquí)
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari