Raons per a retardar l’ús del mòbil: la pèrdua de l’atenció

María Solano Altaba  Professora de la Facultat d'Humanitats i Comunicació, Universidad CEU San Pablo
Ignacio Blanco-Alfonso  Catedràtic de Periodisme, Universidad CEU San Pablo

En un article precedent ressenyàvem els riscos per a la salut mental pels quals hem de retardar el màxim possible el moment d’accés de nens i adolescents als mòbils. En aquesta ocasió ens endinsem en un altre problema que no afecta només els menors, sinó que comença a fer estralls també entre els adults: la pèrdua d’atenció.

Pensem en tres escenes il·lustratives i habituals:

1. Un grup d’adolescents asseguts els uns al costat dels altres, però perduts tots ells en la profunditat de les seves pantalles.
2. L’interior de qualsevol transport públic, on els tradicionals lectors són ja molt escassos, i la majoria dels usuaris té el cap inclinat sobre el seu dispositiu digital amb el qual es delecten jugant a un anodí joc hiperaddictiu o fent scroll infinit sobre els continguts de la xarxa social.
3. Ens passa diàriament: mentre acabem una tasca determinada en l’ordinador, salta un missatge que ens avisa d’un nou correu. El correu porta un enllaç sobre el qual punxem i ens porta a un vídeo en una xarxa social. Immediatament després se’ns ofereix un altre vídeo, i un altre, i un altre. Un parell d’hores després, no hem acabat la presentació, i ja no tenim temps.

Atrapats sense objectiu

Els tres exemples exposats demostren com les aplicacions generades per als telèfons mòbils intel·ligents han aconseguit desenvolupar sistemes que atrapen l’atenció de l’usuari. Té sentit que aquest sigui el seu objectiu perquè, atès que la majoria d’elles són gratuïtes, el seu benefici procedeix del temps que l’audiència passa dins i, per tant, del sotmetiment a la publicitat que incorpora i del volum de dades sobre els seus gustos i preferències que està proporcionant al promotor.

Segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística de 2022, el 40% dels nens d’11 anys tenien mòbil, xifra que augmenta al 75% als 12 i supera el 90% als 14. Qualsevol de les aplicacions que utilitzen en aquests dispositius respon a la lògica industrial d’internet: rapidesa i eficiència, és a dir, ho volem ja i amb el menor esforç.

Aquesta generació que ha crescut a velocitat de clic, salta d’un contingut a un altre sense aprofundir. En paraules de Byung-Chul Han en el seu llibre No Coses (2021): “Ràpidament es crea la necessitat de nous estímuls. Ens acostumem a percebre la realitat com a font d’estímuls, de sorpreses”.

La nostra atenció no aconsegueix concentrar-se en un objecte concret i aquest “tsunami d’informació arrossega al propi sistema cognitiu en la seva agitació”.

Un cervell canviant

En aquest sentit, la pèrdua d’atenció es relaciona amb un minvament de la capacitat de concentració. Com assenyala Nicholas Carr en Superficials, què està fent internet amb les nostres ments? (2010), el cervell canvia en funció de les nostres experiències. I així com el llibre servia per a concentrar la nostra atenció, els dispositius mòbils ens habituen a picotejar i a sobrevolar la superfície de les coses sense arribar a aprehendre-les del tot.

Quan apareix en grans quantitats, la informació que rebem deixa de ser rellevant. I davant aquest fenomen de saturació informativa, el nostre cervell reacciona bloquejant la informació. Però aquest contingut descartat no desapareix, sinó que contamina els canals d’informació i ens impedeix determinar i fins i tot trobar el que ens interessa, alhora que limita la nostra capacitat d’atenció.

Impacte en la manera d’aprendre

Tot l’anterior es relaciona amb el concepte de mind wandering o “vagabunderia mental”, directament connectat amb l’addicció a l’ús de mòbils. Aquesta utilització condiciona la manera d’aprendre que tenen els joves. Per a captar l’atenció, cal buscar el vincle emocional amb la matèria. Però es produeix un problema quan l’excés d’inputs fomenta la llei del mínim esforç.

Per a recuperar l’atenció, el cervell necessita trobar espais lliures d’aquest soroll permanent. Els adults, amb un pensament crític prou desenvolupat, una voluntat entrenada, una adequada percepció del temps i l’habilitat d’organitzar-lo, poden generar amb esforç aquests espais d’atenció màxima.

Els menors encara no han adquirit aquestes estratègies de comportament i, a força de perdre l’atenció, corren el risc de no recuperar-la. Si deixem que els nens i adolescents disposin de dispositius digitals abans que hagin adquirit la maduresa suficient per a regular els seus impulsos, estarem donant curs al fet que la seva atenció es dispersi i que cada vegada els sigui més difícil concentrar-se en la mateixa activitat durant el temps necessari.

(Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation. Pot llegir l'original aquí)