En anteriors articles, vam analitzar per què convé retardar l’ús dels mòbils i tauletes en infants per a evitar que perdin la seva capacitat d’atenció i que quedin atrapats en mecanismes que estan dissenyats per a generar addicció. Completem aquesta trilogia amb un element pertorbador: l’impacte de les noves tecnologies utilitzades pels infants en el seu procés de socialització, és a dir, en el procés pel qual van adquirint coneixements, competències, destreses i habilitats per a sortir-se’n en el món adult.
La socialització: un camí llarg
El camí a la socialització comença des del bressol. Els infants van aprenent els usos i costums de l’entorn en el qual viuen, descobreixen com manejar objectes, mantenen converses, resolen problemes i solucionen conflictes.
La major part d’aquest aprenentatge procedeix dels dos agents fonamentals que participen en el seu desenvolupament: la família i l’escola. Però no són les úniques fonts de coneixement a les quals s’enfronten els infants i adolescents. També tenen la realitat en la qual conviuen i el contingut que els ofereixen els mitjans de comunicació. Aquest contingut, inabastable, divers, sense filtrar, el tenen al seu abast en qualsevol moment, en qualsevol lloc, tancat en un dispositiu que cap en el palmell de la seva mà. Són les conseqüències de l’anomenat entorn multipantalla que s’ha consolidat en pràcticament totes les llars: per cada membre de la família, un mòbil.
Aprenentatges controlats
Per què és tan important tenir en compte el risc que comporta aquesta finestra al món que suposa la tecnologia? En el procés de creixement dels nens i nenes que els porta des de la infància fins a la vida adulta, uns aprenentatges es produeixen per assaig i error, uns altres per imitació del que veuen en el seu entorn, i alguns per les indicacions donades pels seus adults de referència en la llar o en el centre educatiu.
Els infants es mouen en entorns normalment protegits i vigilats per adults que procuren el seu bé. Funcionen com una mena de bombolla en la qual no apareixen molts dels problemes que jalonen la vida dels adults. Això que en les llars es deia “coses de grans”.
Una entrada gradual en el món adult
Aquesta bombolla protectora no era totalment estanca abans de l’arribada dels mòbils. En el món analògic, els mitjans de comunicació, a través de la informació i l’entreteniment, funcionaven com a vàlvules que permetien una entrada controlada de continguts que, si bé no estaven preparats per als infants, suposaven una bona ocasió perquè els adults ajudessin a traslladar el missatge de què és el correcte i l’incorrecte.
Així funcionava el tradicional procés de socialització mediàtica en un món amb molt poques pantalles, previ a l’explosió tecnològica. Els infants i adolescents anaven comprenent, al costat dels seus pares, a través de les històries que els arribaven per la televisió i el cinema, com afrontar diverses situacions del món adult i com desenvolupar el seu pensament crític per a estar preparats per a la presa de decisions en situacions complexes.
Era un procés gradual (l’entrada d’informació de l’exterior no era massiva), controlat (els adults decidien quan s’usava la pantalla i per a què) i interpretat correctament (pares i professors poden indicar què està bé i què està malament d’això que apareix en pantalla).
Sense bombolla protectora
Amb els telèfons mòbils, la bombolla protectora ha saltat per l’aire. El procés de socialització mediàtica s’ha desvirtuat per l’immens volum de contingut no descodificat. Infants i adolescents s’enfronten sols a un torrent d’informació, sense un adult que els ajudi a comprendre-la, ja que no estan al seu costat quan els arriben els nombrosos missatges que no són capaços d’interpretar.
La conseqüència és que els infants, incapaços de determinar una escala de valors clara, dubten constantment de què és el correcte i l’incorrecte, i substitueixen el necessari pensament crític per un perillós relativisme que tendeix a validar l’opció més viralitzada, la que acumula més “m’agrada”, encara que no sigui la més justa ni la moralment adequada.
Tancats a la seva habitació, consumint hores i hores de contingut audiovisual sense filtrar, sense contacte amb els adults de referència que els poden ajudar a entendre el que estan veient, les xarxes els bombardegen amb missatges audiovisuals sense filtrar. Pot ser que no siguin dolents, pot ser que simplement no tinguin el to adequat, potser abusen de l’humor i la ironia i no són fàcils d’entendre. Pot ser que siguin realment perniciosos, però ells no ho saben o, si ho saben, desconeixen la transcendència.
Sense adults al costat per a interpretar-los, el procés de socialització mediàtica es produeix incorrectament. Per això és tan important educar en el criteri, perquè sàpiguen triar què veure i què no veure, i tinguin la confiança de preguntar.
A quina edat es deu donar un mòbil?
Si sumem alguns dels riscos més perillosos per als infants, com la salut mental, el perill d’addicció, el problema del dèficit d’atenció i la pèrdua del procés de socialització mediàtica, és evident el benefici de retardar el moment en què els lliurem un telèfon intel·ligent.
En cada família hauran de plantejar-se com és cada infant, si té tendència a “enganxar-se” fàcilment a les pantalles, si té suficient sentit crític, si la seva voluntat és forta i organitza bé el seu temps, si té habitualment a adults al voltant que l’ajudaran a interpretar el món, si manté una relació fluida amb ells per a preguntar allò que no ha comprès, i, sobretot, si el benefici que aporta tenir el mòbil serà significatiu per a l’infant.
Però això és un debat que donaria per a un altre article.
(Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation. Pot llegir l’original aquí)
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari