Què poden fer les universitats per millorar els resultats de PISA?

Juan José Pastor Comín  Catedràtic de música, Universidad de Castilla-La Mancha

Cada vegada que PISA publica un informe, sol caure com un gerro d’aigua freda entre els qui formen el sistema educatiu: famílies, docents, administracions i universitats. Entre els docents creix el desencantament i la desil·lusió. Quina és la responsabilitat de la universitat, formadora de mestres i professors? Com pot acompanyar més eficaçment als qui porten sobre les seves espatlles el pes dels bons resultats acadèmics?

Evolució de la formació de mestres a l’Estat espanyol

Fa trenta anys les escoles de magisteri (els docents del qual no solien ser doctors ni treballar en l’àmbit de la recerca) acceptaven a estudiants que en alguns casos no realitzaven la selectivitat i cursaven els seus estudis com a diplomatura durant tres anys (180 crèdits). El Procés de Bolonya i la reestructuració de l’Espai Europeu d’Educació Superior va transformar aquesta diplomatura en un grau de quatre anys (240 crèdits), igual que els ensenyaments d’Història, Matemàtiques, Física o Dret.

Avui, als estudiants que desitgen realitzar un doble grau com a mestre en Educació Infantil i Primària (en facultats amb un professorat relativament jove i doctor, si bé no sempre consolidat en la seva carrera acadèmica) se’ls exigeix unes notes de tall en la EvAU entre 13,4 i 11,6: un dels més elevats dins de l’àmbit de les Ciències Socials i de les Humanitats.

Baixar el nombre d’estudiants en graus d’Educació

Quins factors llastren la formació actual del mestre? D’una banda, probablement és necessari redistribuir i ampliar la formació pràctica en els col·legis, tal com succeeix en altres països europeus, amb una dimensió més transversal.

D’altra banda, i des de fa ja alguns anys, la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles (CRUE) ve advertint el fet que les universitats públiques i privades de les diferents comunitats autònomes ofereixen un 50,5% més de places que els llocs de treball que es creen. És a dir, que les universitats formen un nombre de mestres molt per sobre de la demanda.

No seria més apropiat reduir el nombre d’estudiants i propiciar una major atenció en ràtios menors per als qui tindran a les seves mans l’educació del futur del país?

Secundària: hipertròfia disciplinar i atròfia pedagògica

En el cas dels docents d’educació secundària, la seva formació universitària es realitza en les facultats de cada àrea: estudis d’Història, Filologies, Art, Física, Química, Matemàtiques, etc. Tots els egressats acaben amb la mateixa “motxilla formativa”, independentment de si es plantegen un futur professional docent com si vol treballar en el sector industrial o tecnològic. No existeix en aquestes carreres cap assignatura específicament pedagògica.

L’adaptació a l’ensenyament dels egressats de cada grau queda en mans del Màster en Educació Secundària, substitut del Curs d’Adaptació Pedagògica de fa trenta anys. La seva limitació en el temps i la seva forta càrrega teòrica s’allunya del que fan altres països del nostre entorn.

Per exemple, a França, els futurs docents, en matricular-se en el Màster de Professorat —que dura dos anys—, també s’inscriuen en el procés de selecció. En el primer any compatibilitzen l’estudi amb la impartició d’una mateixa assignatura a dos grups amb el suport d’un professor tutor veterà.

A Alemanya defineixen el perfil docent a través dels Centres de Formació de Docents que tenen una doble formació pedagògica i interdisciplinària, amb pràctiques en centres educatius en formació dual abans d’accedir a l’examen estatal.

Sistema d’accés i MIR educatiu

Quant a l’accés a l’exercici de la docència, tenim una alta taxa d’inestabilitat i interinitat. Les oposicions tenen temaris inespecífics, i els opositors recorren a preparadors que fan tabula rasa de la formació prèvia. L’experiència laboral de l’opositor es valora de manera quantitativa sense que s’avaluï el seu acompliment: es pot acreditar sis anys d’interinitat, per exemple, independentment de com s’hagi realitzat la labor docent durant aquests sis anys.

Llegir més: es pot i s’ha d’avaluar al professorat?

Aquest curs 2023-2024 s’ha posat en funcionament a Catalunya l’assaig d’un MIR educatiu que faculti a través de la residència inicial del docent —similar a la metgessa— l’adquisició de les competències necessàries.

I la formació contínua?

La formació dels docents està poc reconeguda. No compta en els seus expedients per als processos de concurs de trasllats, recau sovint en el seu temps lliure i la voluntat d’actualitzar-se fracassa sovint davant l’enorme quantitat de temps i energia que suposen les tasques burocràtiques diàries d’informes i expedients.

Algunes administracions, després de la crisi de 2008, van renunciar a programes formatius i van incentivar grups de treball en els centres, i no existeix en general una política formativa sistemàtica.

Què poden fer les universitats?

En aquest context tan complex, què poden fer les universitats per a millorar la formació del docent? La salut i l’educació constitueixen dos pilars essencials de la nostra societat. De fet, un bon sistema educatiu que satisfaci el principi d’igualtat d’oportunitats per a tots permetrà la cohesió social i formarà, per exemple, nou personal sanitari —entre molts altres possibles— no importi quin sigui el seu origen ètnic o social.

Per això, tal vegada poden considerar-se els següents elements per a iniciar una millora:

1. Consolidació de plantilles en les facultats d’Educació. L’estabilitat dels formadors facilita l’organització de millors horaris —i en conseqüència aprofitament— per als estudiants i un major compromís amb la recerca educativa.
2. Potenciar els departaments i àrees de didàctiques específiques —Didàctica de les Matemàtiques, de les Ciències Experimentals o Socials, de la Llengua i la Literatura, de les Arts— i generar un major diàleg amb les seves àrees disciplinessis —Matemàtiques, Física, Química, Llengua i Literatura, Música, Belles arts, etc.— perquè conjuntament participin en dissenys pedagògics i didàctics formatius.
3. Reduir el nombre d’estudiants en els graus d’Educació i aproximar-los a ràtios d’altres graus i disciplines experimentals.
4. Negociar amb l’administració una major retroalimentació entre la universitat i els docents d’infantil, primària i secundària, de manera que, més enllà de la provisió de figures de professorat associat, aquests puguin compartir la seva experiència amb els futurs mestres i professors.
5. Acordar amb les comunitats autònomes programes sistemàtics per a la formació contínua del docent, amb participació de professorat dels diferents nivells educatius i valorar la possibilitat d’incloure itineraris didàctics en els seus graus disciplinessis.
6. Sol·licitar a ANECA i a les administracions l’articulació i finançament d’un MIR educatiu que permeti la formació i avaluació qualitativa de les capacitats docents dels nous egressats com a nova forma d’accés a la carrera professional.

Famílies, docents, universitats i gestors polítics no podem deixar que el pilar educatiu s’erosioni. PISA ens descobreix el que no ens agrada veure. Si l’educació era per al filòsof francès Jean-Françoise Lyotard l’art de fer visibles les coses invisibles, no hauríem de prendre’ns de debò aquest repte, obrir finalment els ulls i acceptar la nostra responsabilitat amb els nens i joves del futur?

(Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation. Pot llegir l'original aquí)