Insubmissió al pagament de quotes a les escoles públiques

Hauríem de pagar, les famílies, les quotes escolars que ens demanen les escoles de les nostres filles i fills?

Aquesta és una de les qüestions que es susciten arran de la publicació recent de l'estudi sobre La contribució econòmica de les famílies al sistema educatiu públic català de la FaPaC, una pregunta que ens hauríem de plantejar totes les famílies amb infants escolaritzats en centres públics. D’alguns resultats del mateix estudi es pot deduir, sense risc d'error greu, que la immensa majoria de famílies en centres públics paguem aquestes quotes i que –i això és més important– la raó principal de perquè ho fem és que creiem que són obligatòries.

Però realment les quotes a l'escola són obligatòries o, al contrari, són voluntàries? L'educació, en la seva etapa bàsica, ha de ser, a més d'obligatòria, gratuïta. Així s'estipula en cadascuna de les normes fonamentals que determinen el marc educatiu de Catalunya, que són la Constitució Espanyola, l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, la Llei Orgànica d'Educació i la Llei d'Educació de Catalunya. Fins a un mínim de 10 vegades apareix en aquestes normes la paraula “gratuït” o derivades, en referència directa a l'educació obligatòria (primària i secundària) i la no obligatòria (segon cicle d'educació infantil).

Llavors, si l'educació obligatòria és gratuïta, per què els centres ens demanen quotes a les famílies? De nou, l'estudi de la FaPaC ens assenyala la resposta i relaciona aquest finançament privat de l'educació pública amb la descarada desinversió econòmica de l'Administració. Sembla clar, doncs, que les direccions dels centres ens demanen recursos a les famílies perquè el Departament d'Educació no els en dona suficients.

D'aquesta manera, mentre l'Administració educativa desatén la seva obligació de dotar de suficients recursos el sistema educatiu, les direccions, sovint immerses en una cultura educativa cada cop més competitiva en lloc de cooperativa, demanen el pagament de quotes per a finançar el seu projecte educatiu particular i eludeixen informar-ne de la seva voluntarietat. Algunes direccions, fins i tot, arriben a defensar davant les famílies que aquestes quotes són obligatòries, i, a vegades, emprenen represàlies contra qui es negua a pagar-les o encara pitjor, contra els infants d'aquestes, excloent-los d'activitats o de l'accés a material escolar.

El resultat directe d'aquestes males praxis (algunes il·legals) i de connivència de la Inspecció educativa, és que s'estableix un llindar (el valor de la quota, diferent a cada centre) per a l'accés de les famílies als centres i la seva continuïtat durant l'escolaritat, que va excloent les famílies segons la seva capacitat d'inversió en educació, contribuint així, directament, a generar segregació escolar segons la renda familiar.

Tot i això, encara ens podríem preguntar: Quin mal poden comportar, en si mateixes, les contribucions econòmiques al “nostre” centre? Podríem pensar que, deixant de banda el context i la legalitat, el pagament de les quotes no comporta cap inconvenient, sinó només un benefici. Però si anem més enllà, és evident que si l'aportació és per a cada centre particular, i no es redistribueixen a tot el sistema educatiu, només se'n beneficiaran els infants de determinats centres les famílies dels quals puguin assumir aquesta inversió. Per tant, les aportacions econòmiques privades generen necessàriament una iniquitat dins del sistema educatiu públic, el sistema que més hauria de garantir la igualtat d'oportunitats d'aprenentatge per a tots els infants, sense excepció.

Aleshores, les famílies hem de pagar les quotes escolars o hem de practicar una insubmissió? Naturalment, la resposta correspon a cada família. Des d'un punt de vista individual, sembla que no hi ha gaires més opcions a banda de la “insubmissió” al pagament si volem exigir a l'Administració el compliment efectiu de les seves responsabilitats i deixar de contribuir a la segregació escolar cada dia més creixent.

En l'àmbit col·lectiu, potser caldrà que les famílies ens unim per exigir als dirigents, gestors i treballadors de l'Administració, la responsabilitat i honradesa mínimes que els pertoca. Responsabilitat i honradesa, que també ens hem d'exigir totes les famílies, renunciant, si cal, a protegir la nostra particular bombolla escolar, per a poder avançar cap a un sistema públic d'educació de qualitat i equitatiu, que contribueixi efectivament a una major cohesió social.