Assange


Amb llums i amb ombres, amb encerts i amb errors, però si algú ha revolucionat el periodisme d’investigació aquest segle XXI és, sens dubte, Julian Assange. Mai abans, des de l’aparició de la plataforma WikiLeaks, les filtracions de documents comprometedors per denunciar injustícies, crims i abusos, emparats pel govern dels EUA i d’altres països occidentals, havien estat tan massives. Al segle XXI ja no només els reporters tenaços, aquells que tenen bon olfacte i trepitgen el carrer, destapen històries potents. Avui, només amb un clic es poden filtrar milions de dades secretes.

Vagi per endavant l’aclariment que he escrit aquest article sense seguir, a propòsit, el judici sobre el procés d’extradició als Estats Units d’Assange. No vull centrar-me en la crònica del que passi al tribunal Woolwich Crown Court. M’interessa molt més la petjada de fons que ha deixat al periodisme aquest hacker, programador i activista australià, que a inici de segle ens va sorprendre a tots per la seva valentia, irreverència i capacitat de sacsejar l’opinió pública amb una nova manera de gestionar la informació.

Quines coses hem sabut gràcies a WikiLeaks? Moltíssimes. Per exemple, entre 2007 i 2011 va publicar els manuals de Guantánamo Bay i més de 700 informes que documentaven les vexacions patides pels presos confinats en aquesta base militar, tancats i lligats en cel·les inhumanes. Sota la sospita de terrorisme, molts van ser detinguts de manera arbitrària i sense uns càrrecs clars. El gener de 2008, WikiLeaks va destapar els comptes ocults del banc suís Julius Baer a les Illes Caiman i el març de 2008 altres aspectes foscos o sectaris de l’Església de la Cienciologia.

Podria seguir amb la llista de temes punyents. Però, si una revelació va impactar l'opinió pública mundial, va arribar el 5 d’abril de 2010 amb el vídeo Assassinat col·lateral. En l'enregistrament, es veu com des d’uns helicòpters i sense cap justificació de guerra (valgui l’oxímoron), els americans maten civils i periodistes a l’Iraq. Després vindrien els Diaris de Guerra de l’Afganistan, on l’Exèrcit dels EUA i de l’OTAN tampoc queden gens ben parats.

Quan Assange publicava tot això, en un principi feia una esmena a la totalitat al periodisme clàssic, ja que atacava amb gran duresa el caràcter submís amb el poder, que al seu entendre, tenen els mitjans tradicionals. Tanmateix, la seva crítica era una mica injusta, perquè Assange es va adonar un dia que ell tot sol no podia gestionar una quantitat tan ingent d’arxius digitals. Va canviar d’estratègia. Va decidir col·laborar amb periodistes experimentats de The Guardian, The New York Times, Der Spiegel, Le Monde i El País. I, el novembre de 2010, aquests diaris van publicar, tots alhora, l’exclusiva de WikiLeaks sobre els cables de les ambaixades dels EUA. Va ser, crec, la primera investigació periodística important de la història, gestionada de manera transnacional.

Si ens ho mirem amb perspectiva, és impressionant com ha canviat el periodisme d'investigació les últimes dècades. Al segle passat, els periodistes del Washington Post del cas Watergate treballaven de forma molt detectivesca i artesanal. Per no ser descobert, Bob Woodward es trobava, a la matinada en un aparcament de cotxes als afores de la ciutat, amb el confident Gola Profunda. Rebia amb comptagotes informació de corrupció de la Casa Blanca que esquitxava el president Richard Nixon i que, a poc a poc, havia d’anar contrastant.

Avui, molts periodistes d’investigació treballen des de la redacció en equips multidisciplinaris per gestionar la sobresaturació de dades. Són equips que, a través d’infografies i recursos visuals de tota mena —fins i tot animacions digitals— busquen com fer més transparent, entenedora i accessible la informació amagada en arxius administratius opacs. En certa manera, grans exclusives mundials com el Panama Papers, desvelats pel Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació, s’inspiren en la metodologia col·laborativa que ja va posar en marxa WiKileaks amb els polèmics cables diplomàtics.

L’aurèola mítica que va acompanyar Assange en un primer moment es va difuminar, després, amb el seu confinament a l’ambaixada de l’Equador a Londres on es va refugiar per evitar de ser extradit als EUA. Després de set anys de reclusió, la seva imatge en sortir, envellit, barbut i cansat, reflecteix de forma metafòrica l’oblit que ha patit Julian Assange. Si abans s’organitzaven, sovint, tota mena de fòrums, xerrades i actes acadèmics a dojo per valorar el canvi de paradigma comunicatiu que suposa WikiLeaks, avui això ha perdut gas.

Als EUA, alguns falsos progres s’han sentit molestos perquè Assange també dispara contra el Partit Demòcrata. I per què no ho havia de fer? A Espanya, tot i tenir d’advocat Baltasar Garzón, Assange està sent bandejat perquè es va mullar a favor de la causa catalana. Ja sabem que el pensament benestant espanyol, sigui de dretes o d’esquerres, és força sectari i això de donar suport als indepes es paga car!

Però que succeeix a Catalunya? Trobo a faltar més escalf cívic i intel·lectual, compromès sense embuts, a favor del Julian Assange. En un moment en què a Europa creix el debat obert sobre com protegir la figura dels whistleblower (filtradors), ni la soldat Manning, ni l'ex-espia Snowden ni el mateix Assange no ens poden deixar indiferents. Si les raons d’estat trepitgen el dret humà a ser informats, el periodisme està tocat de mort.

Freedom Assange! I tant!

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article