L’accessiblitat és vida (6): ciutadana de segona

Aquest matí mentre esmorzava, llegia el comunicat de premsa d'ECOM del dijous 26 de març de 2020: “ECOM reclama que es prioritzi l'atenció de les persones amb discapacitat física durant la crisi de la Covid-19”. Citant el seu president, Antonio Guillen, en la mateixa nota podia llegir: “Estem especialment preocupats davant les informacions sobre unes recomanacions de triatge en l’UCI basades en l'esperança de vida del pacient, l'edat ‘biològica’ o el ‘valor social’. (...) No es pot sacrificar ningú per una presumpta eficiència de la vida, és una qüestió de drets humans”.

Un cop acabada de llegir la notícia no em podia creure el que havia llegit. I no per no considerar a ECOM una font fiable, sinó perquè el meu cap era incapaç de concebre com a vàlida la situació que es descrivia com “una possible discriminació per raó de discapacitat en els protocols clínics”.

Tot seguit vaig decidir compartir la notícia amb el grup de WhatsApp de la meva família, seguida d'una frase melodramàtica que deia: “Soc considerada ciutadana de segona. Mireu què em passarà si em contagio ara i tot es complica...”.

A la meva ment anava apareixent, un i un altre cop, la imatge que fa dos estius vaig veure a Polònia. Una vitrina replena de pròtesis, caminadors, crosses, cadires de rodes i ferros rovellats, dins una caseta del camp de concentració d'Auschwitz. Evidentment, que la situació actual no és comparable a les morts de l'Holocaust, però per què no podia parar de visualitzar aquella vitrina empolsinada?

Les paraules “ciutadana de segona” em venien també al cap una vegada i una altra. Mai abans havia sentit que podia ser considerada una persona de menys valor o amb menys dret a la vida.

Seguint amb la nota de premsa, llegia que era innegable que les persones amb discapacitat física teníem el mateix dret a la salut que qualsevol altra persona i que, vista la fragilitat de la nostra salut, junt amb la gent gran, calia que se'ns protegís i, en cap cas, podíem ser exclosos o secundaritzats en les cures de salut i socials.

Em calia més informació per comprendre-ho. Estava passant això ara mateix a Catalunya o a la resta del món? O bé era una situació que realment es podia donar en un futur immediat? Necessitava cercar-ho a internet i, tot i que fins aquell moment havia seguit les indicacions dels experts d’evitar al màxim una sobredosi d'informació sobre el coronavirus, ara em trobava en plena cerca al buscador. La relatora especial sobre els drets de les persones amb discapacitat de l'ONU ja ho havia advertit feia uns dies a la notícia “Covid-19: ¿Quién protege a las personas con discapacidad?”. I també el Comitè de Bioètica d'Espanya: “El Comité de Bioética avisa que la discapacidad no puede ser motivo que priorice atención a otros pacientes”.

Al grup de WhatsApp de la família ja s'havia encetat un debat sobre si la situació aquí encara no era tan delicada: “Que jo no em contagiaria, ja que estava totalment confinada a casa” o “Que això era impossible que s'estigués plantejant a Catalunya”. La conversa va arribar a la seva fi amb un darrer missatge de la mare que deia: “Nosaltres no deixaríem mai que això et passés a tu”.

En aquell moment les llàgrimes ja em rodolaven galtes avall pensant que tenia sort de tenir sempre el suport i l'estima de la meva família però, alhora, sabent que moltes altres persones com jo no la tenien. I encara amb llàgrimes als ulls vaig saber que, tot i que dies enrere havia decidit que jo no escriuria sobre el coronavirus, ara no em quedava cap altra opció que escriure'n un article.