Joves, coronavirus i crisi

Els joves d’aquest país no estan disposats a passar una altra vegada per una recessió econòmica comparable a la de 2008. Simplement, ni se’ls passa pel cap tornar a aguantar una situació de precarietat, frustració, humiliació i exili com la que van haver de viure durant aquella negra etapa, matisada per la trista realitat, ja que bona part d’ells es troba en una situació permanent de crisi.

El jovent està fart que a la mínima que sentim aires de desacceleració, el maleït mercat de treball els expulsi, enviant-los un altre cop sota el sostre dels pares, mares o avis. No toleraran que els primers a quedar-se sense feina per “culpa” del coronavirus siguin els treballadors temporals, les treballadores a temps parcial (gairebé mai de forma desitjada) o els que porten menys temps amb un contracte indefinit. Els joves són la mà d’obra més econòmica per acomiadar i els que sempre paguen els plats trencats.

Ja no és qüestió que visquin en una situació d’absoluta d’inseguretat, ja no és qüestió que hagin de sobreviure, dia si dia també, en un sistema que els promet un benestar que mai arriba; és la constatació que cada X anys apareix una crisi que dinamita els ínfims i precaris plans de vida que han pogut construir.

Els joves estan cansats de veure com els hi prenen el pèl trepitjant els seus drets laborals, sense que ells, per manca de coneixement o de força, puguin dir-ne ni mu. I és en aquest punt on cal fer autocrítica: durant anys molts treballadors i treballadores (en especial joves) s’han cregut molt intel·ligents per poder negociar de tu a tu amb els empresaris. Però, ara, quan venen vents de crisi, han de demanar assessorament als sindicats, fins i tot per calcular un trist finiquito. Ara més que mai queda clar que la unió fa la força.

I, certament, no és que tota la joventut del país pateixi per igual aquesta situació. Alguns més que altres estan disposats a fer sacrificis si els seus recursos personals els hi permeten veure la llum al final del túnel. D’altres segueixen avançant pel simple fet de no quedar encara més atrapats. En tot cas, independentment de la seva condició socioeconòmica, tots acaben passant per l’adreçador.

La joventut és la primera interessada en un pla de rescat social que li permeti superar el sotrac del coronavirus. És prioritari reforçar un Estat del Benestar que a la setmana i mitja de pandèmia ha saltat parcialment pels aires i que només ha pogut seguir en peu gràcies a la feina abnegada de milers de professionals del sector sanitari i del tercer sector, molts d’ells, joves sense títol universitari cridats a lleva.

Necessitem un pla de rescat social nacional i europeu que injecti milers de milions d’euros a l’economia. La generació actual de joves és altament mòbil i saben de sobres que les seves fronteres polítiques i mentals no acaben als Pirineus. Necessitem una Formació Professional encara més potent que blindi el maltractat sector industrial i doni valor afegit a un sector serveis excessivament lowcost. Volem llocs de treball al sector públic! Si una cosa hem après aquests dies, és que metges, professores, infermers, treballadores socials, cuidadors són més necessaris que mai, i els milers de joves d’aquest país són una generació preparada per agafar el relleu. Volem que es posi sobre la taula la creació d’una renda bàsica que superi les prestacions assistencialistes actuals. Volem que aquesta vegada la banca contribueixi a la sortida de la crisi, i que les rendes del capital paguin el que els hi pertoca. No pot ser que cada mes els i les treballadores d’aquest país rebin una clatellada a la seva nòmina en forma d’IRPF i que els rendistes surtin de rosetes. En definitiva, cal remarcar de forma clara i contundent quina és l’advertència: ens neguem i ens seguirem negant a retornar al 2008.