Menors acompanyades

Parlar de menors migrants no acompanyats en l'actualitat és, en molts casos, parlar d'estigmatització; en els mitjans de comunicació, en les xerrades entre veïnes i xarxes socials, aquest tema es relaciona fàcilment amb robatoris, inseguretat i falta d'adaptació. Fins i tot hem adoptat una terminologia específica per a referir-nos a aquest col·lectiu (MENA) que ens fa més fàcil oblidar que aquestes persones són nenes i nens, que haurien de tenir altres pensaments en aquesta etapa de la seva vida.

Prenent com a referència a UNICEF, i la Convenció de Drets d'infància (el tractat més ratificat en la història i en vigor des de 1990), els infants tenen drets inalienables i d'obligat compliment per a tots els governs del món; es troben dividits en diverses categories: drets econòmics, socials, culturals, civils, polítics....Dret a una vida saludable, a una educació de qualitat, a estar protegides contra tota mena d'abús i violència...

Segons l'informe  ‘Tendencias Globales d'ACNUR de 2018 la meitat de la població refugiada en aquest any es trobava constituïda per persones menors de 18 anys; menors d'edat, sense referents pròxims que els protegeixin dels abusos i explotacions que segurament trobaran en les rutes que han de prendre per a desplaçar-se cap a nous territoris. La immensa majoria d'aquestes migracions (el 78% dels casos, en el cas de les menors que han arribat a Catalunya, segons dades de la Generalitat de Catalunya) són prèviament consensuades amb les famílies, i responen a diversos factors: els conflictes en territori d'origen (són el 50% de persones afectades en territoris de conflictes segons l’ONU), la pobresa, les condicions laborals, i en resum, a la falta d'expectatives que aquestes famílies tenen, i que evidentment fan impossible pensar en aquells drets d'infància, com a inalienables i indiscutibles.

Quina és la resposta internacional per a les persones menors que s'han de desplaçar forçosament? Doncs bé, durant aquest mes, hem rebut notícies poc encoratjadores sobre aquest tema: a Grècia, es crema un camp de refugiats que hauria de ser temporal i del qual parlar-ne sembla etern, on almenys 400 persones menors han de ser rescatades i traslladades; davant aquesta realitat, la UE dona a conèixer tot just el dimecres passat, el Nou Pacte de Migracions i Asil, que lluny de suposar una esperança per a les persones que s'han de desplaçar de manera forçosa, situa a la Unió en una posició encara més lamentable que l'anterior (de quotes de repartiment), endurint la política i donant l'esquena a la solidaritat internacional.

Malgrat totes aquestes dificultats, existeix un nombre considerable de persones que aconsegueixen arribar a un nou territori: el 92% de persones menors no acompanyades que arriben a Catalunya, ho fan pensant en Catalunya com la seva destinació final, es queden. Això ens situa davant l'enorme tasca de pensar juntes en la construcció d'una societat d'acolliment per a les persones menors no acompanyades que arriben a Catalunya; les àrees d'oportunitat són moltes: la necessitat de comptar amb persones adultes referents que comparteixin background amb les nouvingudes, un adequat acompanyament en la transició a la vida adulta, obtenció de residència en arribar a la majoria d'edat (encara que sembli increïble, en el context legislatiu actual, quan els infants arriben a la majoria d'edat, i en diversos casos després d'un procés d'arrelament d'anys, no tenen garantida la residència, ni tan sols el permís de treball).

En definitiva, ens trobem davant l'enorme repte de deixar a un costat els estereotips i l'estigmatització, i assumir que existeixen nens i nenes que es veuen forçades a migrar soles, i començar a pensar en col·lectiu en com acompanyar-les, pensant, proposant i desenvolupant iniciatives i polítiques públiques que ofereixin una cura alternativa al que pel fet de viatjar soles no tenen.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Araceli Lázaro Aparicio Barcelona
1.

Molt d'acord en deixar els estereotips. Personalment crec que una primera acció és erradicar el terme MENOR per a referir-nos a qualsevol persona de menys de 18 anys..
El terme és jurídic. I si l'utilitzem hem de posar èmfasi en parlar de menor d'edat, i evitar definir-nos amb un adjectiu que tothom entén que minoritza.
Mlts ànims i molta feina

  • 1
  • 0

Comenta aquest article