L'aposta per un fons europeu social i inclusiu

Durant les pròximes setmanes, tant a escala europea, com espanyola i catalana, els màxims responsables polítics hauran de decidir el per a què, el com i el quan es destinaran els recursos que la Unió Europea s'ha compromès a mobilitzar per afrontar les conseqüències socials i econòmiques de la crisi de la Covid-19, al mateix temps que s'encaren els grans desafiaments de les societats europees, tals com la digitalització de l'economia, l'emergència climàtica, el futur del treball, l'envelliment o les desigualtats socials.

En el cas de Catalunya i Espanya, la dimensió social d'aquests fons és prou rellevant. Ens trobem davant d'una caiguda rècord del PIB; d'un alt, persistent i estructural índex d'atur, per damunt de la mitja europea, i un mercat de treball amb massa feines precàries i mal pagades; l'augment de la pobresa i el risc d'exclusió social; un més que previsible estancament de la mobilitat social ascendent; i una xarxa d'entitats del Tercer Sector encara afeblida per les conseqüències de l'anterior crisi. D'altra banda, la pandèmia accelera alguns processos en marxa, com l'impacte del cúmul de disrupcions tecnològiques en marxa, o la urgència d'una resposta a la crisi del clima, que són també reptes per a tota la societat però, singularment, per als sectors productius.

Per al Tercer Sector Social, aquest escenari tan difícil i carregat d'incerteses i malestars és també una oportunitat per a situar en l'agenda col·lectiva algunes de les seves prioritats i demandes. I és que el Tercer Sector ha de tenir l'ambició de poder participar d'aquest fons europeu de reconstrucció Next Generation, si aspirem a fer que aquests recursos tinguin també un impacte crític en àmbits claus per a la prosperitat i el benestar col·lectius a mitjà i llarg termini. Per la seva banda, els nostres governants hauran de ser consistents i conscients amb la idea que el Tercer Sector Social és necessàriament un aliat i un soci preferent i imprescindible pels governs a l'hora de posar en marxa aquesta política de reconstrucció i modernització de la societat.

En concret, podem identificar algunes àrees crítiques pel Tercer Sector en què un ús intel·ligent i ben estructurat dels fons europeus poden permetre fer el salt endavant decisiu que necessitem des de fa tant de temps.

En primer lloc, cal crear un sistema sòlid d'informació dels serveis socials del nostre país, que estigui interconnectat amb els sistemes de Salut, d'Educació, d'Ocupació i, també, amb el de la Seguretat Social. Aquest sistema, que cal que sigui accessible per a les persones usuàries, ha de facilitar una atenció integral, individualitzada i ràpida de les persones, agilitzar tràmits i eliminar burocràcia, evitar duplicitats i permetre acompanyar les persones al llarg de la seva vida. Avui en dia, la tecnologia ens posa a l'abast l'oportunitat de dur-ho a terme i, així, superar algunes de les febleses que durant aquests mesos de pandèmia s'han evidenciat amb tota cruesa.

En segon lloc, cal una inversió massiva per a la digitalització de les entitats del Tercer Sector. Es tractaria de promoure la modernització digital de les entitats socials, a través del reforç de totes les possibilitats d'atenció a les persones usuàries mitjançant sistemes de teleassistència, la capacitació dels treballadors en l'àmbit digital, la reducció significativa de la bretxa digital amb l'impuls de programes adreçats als sectors més vulnerables i l'empenta a nous productes i serveis digitals per a l'àmbit social.

En tercer lloc, cal un pla d'inversions per a la modernització dels equipaments i les infraestructures que atenen a les persones més fràgils i vulnerables, que ens ajudi a avançar cap a un model més comunitari, integrat en la societat i centrat en la persona, connectat amb la xarxa d'atenció primària i amb capacitat per afrontar emergències sanitàries com la que estem patint. I és que fa gairebé deu anys que el sector social no rep una injecció de recursos per a modernitzar-se. Tenim massa equipaments envellits, poc adequats per a una atenció personal i integral, a voltes, poc saludables. Per exemple, en el sector de la discapacitat intel·lectual i arran de la crisi de la Covid-19, s'ha evidenciat clarament la necessitat d'avançar de manera decidida cap a un nou model d'equipaments i espais residencials, que facilitin un model de vida més independent i garanteixin el dret de la persona a escollir el lloc on vol viure, tal com apunta la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat de les Nacions Unides.

I en quart lloc, cal apostar per la generació d'ocupació dels col·lectius més exclosos del mercat de treball i per reforçar el teixit empresarial del Tercer Sector, com són els centres especials de treball i les empreses d'inserció, així com tots els dispositius orientats a la integració a l'empresa ordinària de les persones amb discapacitat.

S'ha d'avançar en l'enfortiment dels centres especials de treball com empreses socials orientades a la generació de feina per a les persones amb especials dificultats. Avui aquest sector afronta el repte de millorar la seva capacitat competitiva; la digitalització i la transició “verda” són també oportunitats per a generar ocupació per a les persones amb discapacitat i amb problemes de salut mental. Els fons europeus podrien finançar propostes com, per exemple, nous productes i serveis vinculats a l'economia digital; inversions en béns d'equips i maquinària, equips informàtics i infraestructura TIC; el suport a plataformes d'e-commerce; la identificació de nous sectors d'activitat, especialment en el camp de l'economia “verda” on, de fet, el sector social ja hi treballa des de fa temps; i, finalment, l'impuls a la formació dual com a estratègia de qualificació de les persones i de reconeixement de les experiències professionals.

En definitiva, tenim la responsabilitat com a societat d'aprofitar bé aquesta oportunitat. El Tercer Sector ha de ser proactiu i els nostres governants acceptar les aliances i les complicitats amb la societat civil organitzada.