Estiu de descoberta i creació: camins on es retroben art i ciència

Les vacances d'estiu arriben, i amb elles una de les èpoques més desitjades. Després d'un any de fatigues i horaris aclaparadors, ment i cos necessiten trencar els lligams que la rutina imposa dia a dia. Els paisatges de l'entorn natural ens proporcionen la possibilitat de trobar altres ritmes i, juntament amb això, un gran ventall d'activitats per a renovar cos i esperit. Excursions, muntanyisme, esport a l'aire lliure, banyar-se en un riu o en la mar, o una acció tan simple com acariciar la vegetació amb el palmell de la mà ens resulta molt gratificant.

És precisament en aquest retrobament amb altres ritmes i paisatges, quan recordem que, de vegades, de les petites coses i els petits plaers d'aquests altres entorns, neixen grans oportunitats d'aprenentatge, d'observació, de creació i, per què no també, de possibles noves vocacions personals.

I és que val la pena ressaltar que, en molts d'aquests moments de redescoberta de l'entorn, art i ciència han anat de la mà per a ajudar a impulsar l'evolució del coneixement. La curiositat per saber i per trobar respostes ha impulsat a l'ésser humà a experimentar i buscar respostes a partir, i més enllà, del dubte. I en fer-ho s'han aconseguit fites per a la història de la humanitat.

Així, en el segle XVII, una jove Maria Sibylla Merian va començar a recollir erugues, en els seus passejos campestres, a observar la seva transformació i a dibuixar-les com un mer passatemps. Amb els anys, va tenir tal connexió amb la naturalesa que li va portar a compaginar la ciència amb l'art. La seva curiositat i interès per l'entorn, així com la seva meticulositat i metodologia investigadora, la van portar a observar i dibuixar amb gran precisió imatges d'insectes i plantes oferint així un estudi del seu desenvolupament i interaccions ecològiques molt complet i pioner. D'aquesta manera, dels seus passejos pel camp, Sibylla es va convertir en entomòloga moderna i il·lustradora, obrint un nou camí en la ciència i trencant esquemes científics de la seva època. Una naturalista i exploradora pionera que va transcendir més enllà del seu temps.

Un altre exemple: l'art i la ciència van tornar a ajuntar-se de la mà de l'escriptor Johann Wolfgang von Goethe que va tenir una passió similar a la de Sibylla. Goethe, a part d'omplir pàgines repletes d'històries, dels seus passejos va néixer la curiositat per qüestions relacionades amb la ciència. Les troballes òssies que aconseguia de la naturalesa el van ajudar a experimentar conceptes més amplis de l'esquelet d'espècies vertebrades i de la morfologia vegetal.

L'entorn natural ha estat (i continua sent) també suggeridor, a nivell d'experimental i observacional-sensorial, per a artistes com Geòrgia O’Keefe, amb les seves pintures metafòriques gegants de flors, Emily Dickinson amb el seu herbari personal, Pearl Fryar i el seu art arborescent que combina jardineria i abstracció geomètrica africana o per a la catalana Alexia Lleonart fent gravats d'esbarzers premsats sobre paper.

Fins i tot l'obra Andy Warhol sobre Núvols de plata, neix del fructífer diàleg entre la mirada artística i científica i impulsant-lo a experimentar amb noves incorporacions de la ciència: cada núvol es va fabricar amb polièster metal·litzat, un material experimental de la NASA per a recobrir satèl·lits. El seu interior està inflat d'heli, gas noble lleuger present en l'espai, que s'utilitzava per a posar en marxa i propulsar vehicles espacials demostrant que la unió de la ciència i l'art podia estar a l'abast de tothom. De fet, aquesta exploració amb nous materials industrials i tecnològics (fruit de la ciència), ja va succeir abans: artistes impressionistes, en la seva obsessió per comprendre millor els processos òptic-perceptius van incorporar l'ús de pintures en tubs d'alumini i l’anàlisi òptica per a capturar millor el moment fugaç de la vida quotidiana i la descomposició de la llum. Per la seva banda, la botànica i fotògrafa Ann Atkins va experimentar amb les seves magnífiques cianotípies d'algues, creant una espècie d'herbari artístic amb un gir tecnològic genial i convertint-se en una altra pionera de gran impacte en la posteritat científica i artística. Una tècnica científic-artística, per cert, que avui torna a ressonar en les estimulants obres botàniques de l'artista contemporània Noèlia Perez.

Com veiem aquí, encara que la ciència sembli un estudi deslligat de l'art, tots dos, sovint han viatjat de la mà durant segles. Des del cas famós de Leonardo da Vinci i les seves observacions de les proporcions humanes, de l'entorn geològic i de les seves màquines que pretenien simular el vol dels ocells. O de Salvador Dalí entusiasta de les ciències, les matemàtiques i la biologia molecular estudiant-les i presentant-les com a elements surrealistes en una sèrie de quadres amb nombroses referències científiques. Fins i tot en les magnífiques obres de l'artista aborigen contemporània Marie Ryder, qui renova el mètode de la il·lustració botànica –en aquest cas de les plantes d'Austràlia Central- mitjançant un estil simbòlic dels seus avantpassats aborígens en un nou diàleg genial i actualitzat entre el saber naturalista i el simbolisme artístic.

El context històric, cultural, social i polític, la situació geogràfica o subjectiva… Van interrelacionats amb la recerca i experimentació meticulosa i, en conseqüència, amb la ciència. El diàleg entre ciència i art és essencial per a la societat perquè gràcies a aquest millora el coneixement (causal i simbòlic) del món, i amb això la nostra qualitat de vida, construint nous coneixements-desafiaments i ajudant a tenir una educació més completa del món.

I si aprofitem aquest estiu per a mirar l'entorn amb renovat interès creatiu-científic?