L’habitatge amb suport: un dret vulnerat

Aquest país pateix, des de fa dècades, un greu problema en matèria d'habitatge assequible. El parc de lloguer social de Catalunya és al voltant de l'1,5% del parc total d'habitatges de primera residència, un dels més baixos de la Unió Europea, i la taxa de sobrecàrrega per a la població que viu de lloguer a preu de mercat a Espanya és del 43%, de les més altes de la UE. Si a finals dels noranta i durant els primers anys dels 2000 es va deixar en mans exclusivament del mercat la iniciativa en matèria d'habitatge i les conseqüències d'aquesta opció van ser devastadores: sobre endeutament familiar, bombolla immobiliària, crisi del sistema financer i enormes dificultats per accedir a un habitatge per als joves i les persones amb situació de major fragilitat i vulnerabilitat. Encara en patim les conseqüències de tot plegat.

És cert, també, que la perspectiva política en aquest camp, a conseqüència dels errors del passat, ha canviat i les administracions públiques han assumit un paper actiu i de clara internalització i regulació en el mercat amb nous marcs legals per a garantir el dret a l'habitatge i amb polítiques més ben dotades. De fet, el Govern de Catalunya ha anunciat que pretén assolir un Pacte Nacional sobre l'habitatge.

I és clar: tot plegat afecta també a les persones amb discapacitat intel·lectual, amb voluntat d'emancipar-se i construir un projecte de vida independent. Per aquestes persones, a qui Dincat i les nostres entitats representen, l'accés a un habitatge propi, amb els suports necessaris, és una veritable quimera, especialment a les grans ciutats metropolitanes, començant per la capital del país, Barcelona. La conseqüència a la pràctica és que l'article 19 de la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat no es compleix al nostre país, ja que proclama “els estats part en aquesta convenció reconeixen el dret en igualtat de condicions de totes les persones amb discapacitat a viure en la comunitat, amb opcions iguals a les de les altres, i han d'adoptar mesures efectives i pertinents per facilitar el ple gaudi d'aquest dret a les persones amb discapacitat i la seva plena inclusió i participació en la comunitat. S'ha de garantir que les persones amb discapacitat puguin triar on, com i amb qui viure, en igualtat de condicions, sense que es vegin obligades a viure d'acord amb un sistema de vida específic i l'accés a una varietat de serveis de suport de model comunitari, inclosa l'assistència personal, per evitar l'aïllament o la separació”.

En paral·lel, la demanda d'habitatge per a les persones amb discapacitat intel·lectual creix. Avui, moltes famílies que continuen amb els seus fills a casa es plantegen promoure projectes d'habitatge per garantir el futur dels seus fills per a quan els seus pares no hi siguin. Altres famílies més joves aspiren al fet que els seus fills puguin tenir un futur més inclusiu i comunitari, en clau de vida independent, i plantegen demandes en les quals els models actuals de residències o llars-residències no acaben d'encaixar. Tot plegat a més, en un context d'una llarga llista d'espera per als recursos d'habitatge amb suport que supera àmpliament les 3.500 persones. El malestar i la preocupació són evidents. Encara més quan, sovint, l'esforç de les famílies i les entitats a l'hora de captar recursos per a construir, promoure o comprar habitatges, no va acompanyat de la certesa en la concertació dels suports necessaris per a viure a la mateixa llar o en una llar-residència.

Per a Dincat, la conclusió és molt evident: necessitem que la política d'habitatge del país contempli les necessitats de les persones amb discapacitat intel·lectual o del desenvolupament i les seves famílies i que les polítiques públiques en aquest àmbit ens tinguin en compte, en la perspectiva de donar compliment a l'article 19 de la Convenció, abans mencionat.

Les entitats del Tercer Sector de Dincat hi estem compromeses. Les nostres fundacions, associacions i cooperatives d'iniciativa social tenen propostes innovadores i projectes potents per a garantir el dret a l'habitatge de les persones amb discapacitat intel·lectual. Ara, cal que les institucions del país ens escoltin.