“Una de les expressions que ha fet fortuna en el món de l'educació –si més no, en els congressos de pedagogia– és la metàfora que afirma que “una gallina no és una àguila defectuosa”, per explicar, per exemple, que una nena no és un nen feble i lent a la classe d'educació física, o que un infant amb autisme no és cap relacions públiques nefast, ni un catalanoparlant, cap castellanoparlant maldestre. En general, doncs, no té cap sentit descriure la diversitat humana en termes d'aberracions respecte un patró de normalitat que ni ha existit ni existeix ni existirà mai. Per això, algunes persones catalogades tradicionalment com a 'discapacitades' han començat a proclamar que la manera com funcionen els seus cossos és una expressió més de la diversitat humana i que el que cal canviar és el medi social.”
Podem aprofitar aquesta metàfora per repensar la qüestió dels ideals de la modernitat, els quals ens han conduit fins a la construcció de la mateixa normalitat i, en conseqüència, fins a la invenció de la discapacitat. Així doncs, entendre el fet que actualment no hi ha idees veritables que siguin la mesura de totes les coses, és entendre que la discapacitat és contingent, arbitrària i depèn de criteris discutibles que la situen en un lloc subaltern. Si la metàfora ens fa somriure per la seva obvietat no ens passa el mateix davant la definició de la mateixa discapacitat. Aquest és un dels motius principals que justifica el canvi de terminologia proposat des del Moviment de Vida Independent. Deixar de parlar de discapacitat i començar a parlar de diversitat funcional suposa comprendre la complexitat humana, la seva pluralitat i obertura. Suposa considerar que no es pot entendre la diversitat funcional des del que no és, sinó justament des del que és, des del que aporta, genera, mobilitza, qüestiona i interpel·la dins la mateixa definició de la normalitat. De la mateixa manera que una dona no és un home mancat, -no li falta res, el seu valor no ve determinat pel que no és-, una persona amb diversitat funcional tampoc és un ésser mancat. La diversitat humana hauria de formar part de la mateixa definició del què és humà, del què és consubstancial a l’ésser humà. I des d’aquí, com bé ens diu Centeno, les dificultats en la plena participació ciutadana de les persones amb diversitat funcional, no tenen res a veure amb els seus cossos sinó amb l’entorn. I en aquesta línia, convé recordar les paraules d’Skliar en les que ens diu que “necesitamos volver a mirar bien aquello que nos representamos como
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari