El teatre, un espai d’autoconsciència i dissidència

El teatre és un espai on ens podem treure tot allò imposat, acceptar-nos, enfrontar-nos i posar-nos en la pell dels altres, prendre autoconsciència de la nostra realitat i formar part d’un grup. Un lloc que afavoreix el creixement individual i col·lectiu; un fet vital en el desenvolupament de les persones.

Potser, per aquesta raó, el teatre sempre ha estat una eina de transformació social, ja que facilita la creació d’espais de reflexió, des dels quals es generen diferents propostes per promoure la inclusió i combatre les diferents problemàtiques que ens allunyen de la igualtat. Així ho demostren diferents estudis sobre com influeix el fet de fer teatre a l’adolescència, amb resultats que manifesten l’oportunitat que se’ls ofereix de plantejar-se la seva identitat, conèixer-se millor i créixer com a persones.

Evidentment, tot això ha sigut possible perquè, històricament, el teatre ha estat pioner en fer visible les problemàtiques socials i reproduir diferents realitats que ens envolten. Encara que les desigualtats per raó de sexe sempre han estat presents en les posicions de poder —dominades, igual que altres àrees, pels homes—, les persones dissidents dels rols de gènere normatius han trobat un refugi sobre l’escenari i darrere el teló, on estimaven a qui volien i s’expressaven amb llibertat i control sobre els seus propis cossos.

Els espais comuns i públics produeixen intercanvi i poden ser la font per reflexionar sobre com interactuem amb el nostre entorn. Trobem un munt d’exemples en els ateneus del país, que no només fomenten la participació ciutadana a través de xerrades i taules rodones, sinó que també ho fan amb l’organització d’activitats artístiques com el teatre, la dansa, el cant coral o la fotografia. Unes entitats que són essencials, ja que treballen per donar les eines necessàries per al desenvolupament de la vida intima i personal de les persones que hi participen.

En aquest sentit, encara que s’han viscut molts canvis des de la seva creació a l’antiga Roma, el teatre va ser un dels primers espais públics en incorporar les dones en un ofici formalment, tal com s’acredita al Decret de 1587 a Italià. Encara que hi havia restriccions pel fet de ser dona, a poc a poc, es va anar creant un lloc on actors i actrius trencaven les normes, i amb el pas del temps, han ofert seguretat amb conductes que podien ser rebutjades o prohibides per la societat d’aquest moment, com per exemple, l’homosexualitat o el travestisme. Van ser aquestes persones les que van assentar les bases perquè avui en dia les noves generacions puguin continuar gaudint de la llibertat i l’alliberament de la ment i el cos. Sobretot, a través de l’acceptació d’un mateix.

De fet, quan es va demostrar que la cultura era un espai segur davant un virus que va aturar el món, feia segles que oferia tolerància i respecte cap als altres, sobretot, amb les persones que trenquen amb les conductes normatives, desencaixant els estereotips sexistes de la societat masclista.

Malauradament, en l’actualitat continua sent necessari exposar la presència de les dones a la cultura. Segons els indicadors i estadístiques culturals del Ministerio de Cultura y Deporte del Govern estatal, el 2022 les dones representaven el 55,1% dels consumidors d’arts escèniques. Una xifra que es redueix al 32,3% quan es tracta de treballar dins les activitats de creació, artístiques i espectacles.

Conjuntament com a societat hem avançat garantint alguns drets bàsics afavorint la igualtat, però el seguiment dels ODS plantejats per l’ONU, denoten que encara estem a 300 anys per arribar a la igualtat. El teatre, i la cultura en general, ens ofereix un camí en el qual ens podem qüestionar els rols de gènere imposats i totes aquelles limitacions d’allò que la societat espera concretament d’una persona. Per això, els ateneus, aquests llocs on tothom té cabuda, són imprescindibles, ja que són espais allunyats de les mirades de prejudici i d’odi, on les persones poden continuar descobrint-se a elles mateixes a través de la dansa, el cant i la interpretació.

(Article escrit per Daney Rubio i Sílvia Espinach)