Expressions perilloses

Des de fa més de quaranta anys el neoliberalisme ha anat estenent les lleis del mercat arreu. Els seus efectes, entre d’altres, ha estat l’increment desmesurat de la desigualtat econòmica. A l’Estat quasi el 25% de la riquesa pertany a l’1% de la població i a Barcelona la riquesa mitjana d’ingressos familiars de certs barris és set vegades la mitjana dels barris més pobres. Els efectes són evidents: bosses de misèria, molta gent apartada del benestar. Les entitats socials lluitem contra la desigualtat: som hereves del treball que el teixit associatiu va fer durant el Franquisme i la Transició quan tota mena d’entitats s’ajuntava a l’entramat dels barris en favor de la seva cohesió.

Molta part de l’esforç d’inclusió social es va veure limitat pel poder del mercantilisme i l’administració que ens va fer jugar un paper secundari sotmès a licitacions i auditories, pressupostos mísers, dedicant-nos a repartir les engrunes que sobraven. Seguim lluitant-hi, però estem bloquejades buscant diners arreu, limitant la nostra acció social. No solament això, sinó que hem quedat atrapades pel vocabulari que s’ha generat des del món econòmic, per suavitzar l’impacte que el mercat ha creat. Un llenguatge que culpabilitza les persones de la seva pròpia situació i ens fa creure que l’actual és la millor societat possible.

Per exemple, les entitats encara parlem d’igualtat d’oportunitats. És el mateix llenguatge del mercat. Diu, respecte a ella, el Banc Mundial: “El seu enfocament busca anivellar les oportunitats perquè el gènere, la raça o etnicitat, el lloc de naixement, l’entorn familiar...”. Ens fan creure que gràcies a ella hem assolit la igualtat possible.

És cert això? Segons la seva etimologia, oportunitat es refereix al moment determinat per poder entrar al port: les situacions meteorològiques i els coneixements dels topalls que ho permeten. Així, afirmen: ja tothom té el necessari, els infants tenen escola i serveis de salut. Tots partim de la mateixa raça. A partir d’aquí, tot depèn de l’esforç, la base del mèrit. Però obliden que uns entren amb transatlàntic, els altres amb motora... i molts ho intenten amb barca de rems... o nedant, sense conèixer ni el rocam ni els vents oportuns i, a més, sense cap suport. Com a conseqüència, els que ho assoleixen són qui tenen més recursos. En canvi, pel mercat són els qui tenen més mèrit, que més s’esforcen, més capacitats tenen. No serveix de res garantir igualtat d’oportunitats si no fem res per corregir les desigualtats de condicions. Les estadístiques són tossudes assenyalant que les oportunitats estan reservades a gent dels barris on els entorns econòmics generen més possibilitats. Serveix de gaire parlar d’igualtat d’oportunitats com creu el Banc Mundial o és una trampa en la qual ens han fet caure?

Les escoles de negocis ens diuen que, a més de l’esforç, cal tenir talent. Paraula manllevada d’una paràbola de l’Evangeli de Mateu: El qui més té és qui s’esforça i obté més talents. No és neutre i la fem servir. El tenen les persones d’èxit, les que tenen més. Però els nostres joves de les entitats socials no entren en la seva valoració, quan el seu esforç i les seves competències per superar obstacles i imprevistos en molts casos els han salvat la vida. Igualment, al llarg de la història i en l’actualitat és la manca de talent la que no deixa accedir les dones al mateix nivell que els homes?

La tercera paraula constantment utilitzada és immigrant. Gerundi. Com si la gent amb la qual compartim espais pensen anar de país a país. Potser com a màxim, podríem parlar de persona immigrada. Però, quins són els límits geogràfics de la immigració? Ho són els d’Europa? Condició social? Perquè els futbolistes d’elit mai no són anomenats immigrants. Marca distàncies. No seria més lògic parlar simplement de persones, les quals tenen grans capacitats a partir de la seva experiència migratòria que els ha permès ser impregnades de gran valor des del seu entorn inicial, la seva decisió de viatjar i d’haver patit un procés d’arribada amb grans obstacles i on han abocat grans energies, esforços, veritables talents?

Finalment, parlem de persones vulnerables. Són les persones les que ho són o les situacions en les quals es troben? O, més aviat, la vulnerabilitat ha vingut imposada degut a les seves característiques personals, socials o econòmiques? No seria més lògic com especialistes recomanen, parlar de persones vulnerabilitzades, per entendre les persones víctimes de situacions de vulnerabilitat.

El nom fa més que la cosa. Impregna, discrimina, justifica. Les entitats socials treballem amb grans dificultats i no ens adonem que ens hem deixat penetrar per un llenguatge que no és gens neutre i que encara discrimina i col·labora a generar desigualtats. Davant el món tan brutal que ens imposen les forces del mercat, proposo mantenir sempre la capacitat d’anar més lluny i tenir clar que, a més de no acceptar simples engrunes econòmiques per la igualtat, cal no endolcir, amb el llenguatge, el que hem de fer i les situacions a les quals aboquem la gent que marquem com desiguals.