Sempre he pensat que l'Educació Social –en el marc dels SSAP– es concretava en un acompanyament professional en què es dissenyava una pla de treball i de millora, personal i/o familiar, atenent a cada una de les possibles circumstàncies i variables de desavantatge o dificultat, fossin, aquestes, de la naturalesa que fossin: sanitàries, laborals, formatives, residencials, ètniques i/o culturals... Així, i considerant l'exclusió social com un procés sumatori i interrelacionat de múltiples i diferents circumstàncies vitals, l'èxit, o fracàs, del procés, més enllà de conceptes com l'eficàcia o l'eficiència, depèn de tantes variables, de tantes circumstàncies diferents, que difícilment es pot valorar l'èxit o el fracàs en un espai de temps curt, o a mig termini.
Ja només en primera instància, ¿què passa quan els SSAP ens trobem acompanyant persones soles o amb mínima xarxa de suport i de contenció, incapaces de reconèixer i identificar quines són les diferents circumstàncies que han contribuït en el seu procés sumatori d'exclusió i marginalitat social i, a la vegada, amb la impossibilitat de dissenyar i establir un pla de treball i educatiu, sostingut per la mateixa persona? Algú s'atreviria a fer un pronòstic exitós?
Ara ja farà uns dos anys, recordo una conversa al carrer entre tres dones. Havien de tenir una quarantena d'anys i discutien sobre els seus fills i què n'esperaven d'ells quan fossin grans. Me les escoltava, potser per defecte professional... Eren tres dones molt divertides, amb aquella gràcia visceral de barri, tant especial. Per a mi, no era una conversa gaire apassionant, fins que una d'elles va saltar i sense més, va dir: "¡Mi hijo, de mayor, será un PIRMI!".
Brutal! Aquella dona n'estava satisfeta, ho deia completament convençuda. Només faltava un: "Seria lo mejor para mi hijo". "Tela, tu" vaig pensar, mentre uns es posarien les mans al cap referint-se a situacions socials i econòmiques cronificades, tres senzilles dones de barri ho vivien com allò desitjat, com una de les millors expectatives vitals complertes, el gran èxit.
Ho recordo i encara ric...
És en aquelles situacions en què el seguiment socioeducatiu és necessàriament més sever pels molts desavantatges acumulats, on l'èxit s'acaba interpretant en aquelles petites coses que, de cop i volta i com per sorpresa... Oh, passen! És com si no poguéssim sortir d'allò de "mal per mal... doncs mira, ja està bé", el "Pfff... mira tu, és el que hi ha; no t'hi rallis gaire..." o el reconfortant "tot podria ser pitjor...".
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari