Inclusió: un repte pendent!

Alguna vegada t’has plantejat si la societat actual té en compte a tothom de la mateixa manera? En primera instància potser pensaràs que sí, però si continues llegint veuràs que no sempre és així... Som moltes les persones que formem part d’aquesta societat, tantes que més enllà de diferències bàsiques com l’altura, color de cabell o l’estil de vestir, hi ha persones que ens diferenciem de tu perquè formem part d’un col·lectiu minoritari anomenat persones amb discapacitat. I és que quan arriba una discapacitat a la teva vida realment tot canvia. Potser no directament per tu, però sí per la societat.  

Teòricament, tu ets una persona (com tothom), però la vulneració dels teus drets o imposició de barreres arquitectòniques que constantment et trobes davant posen en evidència la manca de sensibilització de la societat envers la discapacitat, la qual cosa fa que, malauradament, la igualtat desaparegui. Aleshores, crec que no podem parlar d’inclusió sense igualtat.

Així doncs, per a mi la inclusió és igualtat. I ho puc confirmar en primera persona, ja que es vulneren molts dels drets bàsics, entre ells el de l’educació de tots els infants o joves per igual bàsicament perquè alguns “tenim una discapacitat”. Moltes de les portes tancades que m’he trobat per voler estudiar, han anat acompanyades d’aquest argument (tot i que en realitat no n’és cap), d’una manera o altra. 

Sense anar més lluny, només us diré que soc graduada com a integradora social i que, fins i tot en un cicle com aquest, em van tancar les portes a poder fer-lo obtenint la titulació com la resta perquè no em volien adaptar algunes pràctiques de mòdul, que físicament no podia fer de la mateixa manera que els meus companys. Per tant, crec que és un bon exemple per il·lustrar que tots plegats tenim molta feina a fer, tenint en compte que ara mateix la lluita de molts continua fent camí darrere del següent objectiu: “Educació inclusiva: un repte pendent!”. 

Per a mi, el més important és fer un canvi de mirada pel que fa a la inclusió educativa considerant la diversitat com un factor que sempre suma i no resta entre alumnes, sinó que enriqueix i fomenta l’aprenentatge cooperatiu. El que no pot fer un, ho fa l’altre, i viceversa. Pel que fa als drets de l’alumnat, tots nosaltres tenim el dret a què se’ns ofereixin (i que posteriorment proporcionin), totes aquelles mesures de suport materials o personals que ens siguin necessàries per afavorir el nostre procés i ritme d’aprenentatge (així com l’autonomia). Cal garantir-les dins i fora del centre educatiu, sempre que es tracti d’activitats psicopedagògiques, amb la finalitat d’aconseguir disminuir les barreres i cobrir les necessitats de cadascú de manera personalitzada, sense que la discapacitat continuï sent una excusa per no fer-ho i segregar-nos de la resta (a diferència del que passa en l’actual sistema educatiu). 

Un altre aspecte important i sovint oblidat és l’accessibilitat. Cal que totes les institucions educatives siguin accessibles a les necessitats de tothom. Us asseguro que, només aquesta qüestió d’accés incòmode per a qualsevol estudiant amb discapacitat, resulta determinant. Si habitualment ja costa que l’educació sigui la que s’adapta a nosaltres (i no nosaltres haver-nos d’adaptar a ella), com penseu que ens fa sentir haver de demanar ajuda per entrar a un edifici? Doncs malament, perquè en realitat, si s’eliminessin les barreres arquitectòniques que hi ha presents a la societat, podríem ser persones més autònomes i no haver de dependre sempre de l’ajuda d’una tercera persona. 

És per això que, en aquest sentit, considero oportú apostar perquè tots els edificis tinguin en compte el disseny universal; que siguin per a tots i, per tant, lliures de barreres arquitectòniques i de qualsevol tipus, esperant que l’accessibilitat en si deixí de ser un factor excloent. 

Tot això que acabo d’esmentar sembla prou senzill, oi? És obvi que, per exemple, si en lloc d’escales hi hagués rampes a tot arreu, molts de nosaltres hi guanyaríem. Però és que justament el problema no és només aquest, sinó que aspectes com aquest no deixen de constituir els drets de les persones i, el fet de no garantir-los a tothom, implica retallar constantment les oportunitats de determinats col·lectius. 

Crec fermament que no és la discapacitat el condicionant que més ens “discapacita”, sinó la societat! La nostra vida és una lluita constant i esgotadora perquè la societat tingui una mirada més inclusiva i pensi també en nosaltres i en el nostre entorn; en tots els infants que volen i haurien de poder jugar al parc o anar a l’escola com (i amb) els altres infants. En totes les persones que no podem gaudir com tothom de l’oci i temps lliure perquè moltes vegades no és accessible, en la possibilitat d’eliminar evidents barreres arquitectòniques que no haurien d’existir... 

I és que també som persones que formem part d’aquesta societat i és injust que hàgim de sentir-nos sempre les més oblidades, havent de reivindicar (tant a la vida real com a les xarxes socials) allò que és de tots: els nostres drets i, per tant, també igualtat en el compliment d’aquests. Perquè tinguem o no una discapacitat, els teus drets, els meus i els de tothom són els mateixos! 

A tall de conclusió, vull veure la inclusió com un repte que tenim capacitat d’assolir. Com aquell canvi que ens afavoreix i ens fa millors com a societat. Aprofito l’ocasió per demanar a les administracions públiques i al Departament d’Educació el seu compromís i implicació en aquest llarg camí per arribar a ser una societat més justa, igualitària, inclusiva i pensada per a tothom.