Pensament sobre el cansament

Les llengües són molt interessants per diversos motius, un d’ells és que ens permeten imaginar perquè anomenem la realitat tal com ho fem. Un dia vaig descobrir la paraula italiana defaticamento la qual es refereix als passos finals que fem després d’haver corregut per no parar en sec i evitar lesions.

Tots quan hem fet esport hem experimentat el defaticamento. Es tracta d’una sensació agradable on, a pesar de l’esgotament, trobem goig en aquest darrer caminar. Són uns passos contradictoris perquè permeten recuperar forces i alhora avançar.

He intentat trobar un sinònim en català del defaticamento. El diccionari ho tradueix com a “refredament”, però no m’acaba de fer el pes perquè —a la nostra cultura— allò que és positiu ho solem associar amb el que és càlid, que es mou, que està viu. I allò negatiu amb allò que és fred, que resta inert, que està mort. Tampoc em serveix “baixar el ritme”, perquè són tres paraules i no una.

Defaticamento es compon del prefix “de” (que implica negació) i la paraula “fatica” (que vol dir cansament), en realitat, en català tenim un mot que construïm exactament així: descansar. Per dir-ho d’alguna manera, en català “eliminem el cansament”. En canvi, en italià per referir-se a aquesta idea utilitzen la paraula riposare (en català seria reposar) i encara que l’origen etimològic de reposar ve del llatí pausare (que significa aturar-se), a mi em remet al prefix “re” (tornar) i al verb “posar”, és a dir, “tornar a posar a lloc”.

S’ha escrit molt sobre el cansament. Fa anys que el filòsof Byung-Chul Han en parla i pel que he pogut recercar sobre el seu llibre Societat del cansament fa referència als problemes de salut que provoca l’estrès al qual estem sotmesos en algunes societats en relació amb la productivitat. Descriu un sistema sense pauses, sense moments per a la reflexió, sense contemplació, etcètera.

Tot plegat em fa pensar que hi ha dos tipus de cansament i ambdós comparteixen un cert grau de dolor. Un d’ells va lligat a la necessitat urgent d’esvair-se, la qual ens pot fer claudicar en allò en què estem involucrats i que és fruit d’una mala acumulació de fets negatius, sigui quin sigui l’origen: problemes personals, socials, familiars, escolars, laborals, entre d’altres. En canvi, n’hi ha un altre que incorpora una mena d’element energitzant que permet no defallir tot i el dolor.

En relació amb el dolor, és impossible evitar el patiment a la vida. Toca acceptar-ho. Tampoc es pot evitar el cansament —fins i tot es pot estar cansat de no fer res—. Toca acceptar-ho. Assumint aquests fets obvis, un experiment interessant que trobo que podem fer quan estem cansats és observar-ho i esbrinar d’on prové aquesta sensació per veure en quin tipus de cansament ens trobem. Un indicador clau per comprovar en quin dels dos territoris estem és fixar-nos en què fem per descansar.

¿Fem una parada abrupta per col·locar-nos en una espècie d’UCI per recuperar l’energia perduda i trenquem amb tot? A vegades és necessari, però estarem d’acord en el fet que no és la millor de les situacions.

¿O a estones fem passos més lents?¿De tant en tant canviem d’entorn, canviem de ritme per tornar a posar les coses a lloc o ressituar-les? Penso en les últimes passes de la carrera completada, en les vacances merescudes —les quals arriben sense que nosaltres hàgim arribat a una situació límit—, en la satisfacció d’un projecte que culmina malgrat les dificultats. Coincidirem que aquests descansos més seguits, necessaris i gratament volguts
per continuar endavant són més desitjables.

L’ideal seria no cansar-nos fins al límit perquè la recuperació podria ser complicada i llarga. Tant de bo poder fer petits defaticamenti i així viure més plaentment. Sense pretendre eliminar per sempre el cansament, ja que estem vius perquè descansem, descansem perquè estem vius.