Quin és l’equilibri entre dependència i autonomia?

Quan parlem de fills és probable que, tot i no ser pares ni mares, ens vingui al cap la mateixa imatge. Un infant que neix, que creix, va a l’escola, es relaciona, evoluciona, es continua fent gran, estudia, treballa, crea una nova família, continua treballant, etc.

És evident que no tots els fills ni filles segueixen aquest camí, però és la imatge estàndard que ens han fet entendre que és la correcta. Ara bé, si l’infant que acaba de néixer té una discapacitat intel·lectual, aquesta imatge es trenca en mil trossets i la pel·lícula que es comença a projectar dins del teu cervell és una altra de ben diferent.

D’entrada i sense voler-ho, comencem a descartar fites: estudiar, treballar, viure de forma independent, tenir una família pròpia..., i ens quedem amb la imatge d’un infant que mai es fa adult, encara que la seva estatura sigui d’1,85 cm, que passarà de l’escola a algun centre o residència, i que no podrà fer les coses per si mateix.

És cert que cada persona és un món i cada discapacitat una història, però és important que aquesta imatge comenci a desaparèixer dels nostres cervells perquè, tot i que hi haurà casos amb els quals encaixarà, no és, ni de bon tros, la gran majoria.

Si parlem d’educació obrim un gran ventall de possibilitats, de maneres, d’ideals, de valors. Qui té la veritat absoluta en l’educació? Qui és tan conseqüent que sempre actua igual que els seus ideals? I si ens centrem en la paternitat, quins pares o mares no dubten mai a l’hora d’educar als seus fills o filles? Quins pares o mares saben sempre quin és el camí correcte a seguir per als seus fills o filles? Probablement, les famílies que creguin tenir-ho sempre tot clar seran les que més vegades s’equivoquin, i ben fet que faran.

Per norma general, quan els nens i nenes són petits els protegim, els guiem, intentem que no es facin mal, ni físicament ni emocionalment, posem normes, límits, establim uns valors, un camí a seguir... I amb el pas dels anys el paper de la família adulta es va difuminant a poc a poc, els infants passen a l’adolescència i d’aquí a l’edat adulta, amb un caràcter i uns ideals que es van forjant amb els anys i les experiències.

Però, i si parlem de famílies amb fills amb discapacitat? Aleshores, què passa? Tots els ideals, totes les maneres d’educar, la il·lusió de veure evolucionar un fill... Tot això de cop desapareix. I de sobte arriben les preguntes: per què?, com?, i retrets i ràbia i pena i tristesa. I el que en el teu cap era saber educar un fill perquè la seva vida sigui el més fàcil i més feliç possible (sabent que, evidentment, no tot està a les nostres mans), passen a ser dubtes de com ho hauré de fer, què passarà quan, quina evolució tindrà...

D’un infant acabat de néixer no ens plantegem saber si a l’any podrà caminar, si als quatre sabrà escriure el seu nom, si als sis ja haurà après a llegir o si als 29 anys es casarà i als 32 tindrà el primer fill... Però en aquell moment i amb un fill amb discapacitat necessites saber amb exactitud fins on podrà arribar el teu fill i quan aconseguirà fer el que se suposa que les persones aprenen a fer a una certa edat.

I aleshores ens centrem a donar-li tota l’atenció i dedicació necessària perquè aquesta persona assoleixi tot allò que hem decidit que per tenir discapacitat no podrà obtenir o li costarà més. Dedicar-se a algú, acompanyar-lo i ajudar-lo en el seu camí i donar-li el suport necessari és genial i tant de bo tothom ho pogués tenir, tant de petit com d’adult. El problema és quan som nosaltres els que decidim què és el que podrà o no podrà fer aquesta persona i no deixem que sigui ell o ella qui posi els seus propis límits. I, per tant, el que d’entrada era donar suport es converteix en sobreprotecció. En decidir pels fills (tinguin l’edat que tinguin), en no confiar en ells i no deixar que s’equivoquin i en pateixin les conseqüències, en no deixar-los volar perquè aleshores qui pateix ets tu.

Quin és doncs l’equilibri entre dependència i autonomia? Jo no tinc fills i sé que parlar des de fora és molt més senzill que quan t’hi trobes en primera persona, però he treballat molt amb infants, tant amb discapacitat com sense, amb joves i adults amb discapacitat i amb el que, a vegades, és una mica més complicat: les seves famílies. I m’adono que hi ha un gran problema de desinformació, que sí que és certa l’evolució positiva d’aquests últims anys en aquest aspecte, però el camí a recórrer continua sent llarg. I som tan poc conscients de fins on pot arribar qualsevol persona que passem d’acompanyar-los en absolutament tot a tallar-los les ales perquè tenim por.

Les persones amb discapacitat intel·lectual poden estudiar, poden treballar, poden viure de forma independent i poden formar una família. No ho faran totes, no és necessari, n’hi haurà que no en seran capaces i d’altres que simplement no voldran, però això també passa amb les persones sense discapacitat. És evident que en moltes ocasions necessitaran més suport, però, vaja, també us diré: tant de bo jo hagués tingut suport en habitatge o economia quan vaig independitzar-me i algú m’hagués ensenyat a fer-me un menú setmanal per no gastar més diners del compte quan vaig a comprar al supermercat.

Qualsevol persona, infant, adolescent o adult, necessita i necessitarà suport, acompanyament i ajuda al llarg de la seva vida. Aprenguem a donar la necessària, ni més ni menys, i aprenguem a esperar, a escoltar i a actuar quan se’ns demani ajuda. No ens anticipem, ni decidim, ni parlem pels altres, així l’únic que fem és anul·lar a les persones i fer-les creure que els seus pensaments són incorrectes. Que algú invalidi els teus pensaments, les teves emocions i sentiments és de les coses que fan més mal a qualsevol ésser humà, a les persones amb discapacitat intel·lectual també.