Un robot diu que no soc humà

Ja fa alguns dies que he tornat de vacances i encara hi ha contrasenyes que no recordo. Faig diversos intents per entrar en una d’elles i l’aplicació em pregunta si he oblidat la contrasenya. Tot seguit m’envia a una mena de joc on he de reconèixer en quines imatges hi surten fanals. Un robot valorarà si qui vol entrar a l’aplicació és humà o no. La meva sorpresa és que surt que no.

Com sempre, el destí s’encarrega de fer-me arribar els senyals oportuns. Aquestes vacances va deixar davant meu el llibre d’Olga Ovn, Los empleados. En aquesta novel·la de caràcter distòpic coexisteixen homes i humanoides en un planeta on hi estan treballant.

El llibre està escrit com un seguit de testimonis amb relació a una investigació. El cas és que el testimoni 031 explica la relació entre ell i el seu company de feina i declara que al seu company no li agrada treballar. Que diu que “som més que la nostra feina”. Però el testimoni pensa: com ho faríem si no treballéssim?; de quina manera obtindríem menjar?; com socialitzaríem?

El neguit em va venir quan vaig llegir que el testimoni 031 no era el d’un treballador humà, sinó el d’un humanoide. És a dir, un ésser amb aparença humana que s’interroga sobre els dubtes d’un humà company de feina. Un robot que indaga per què un humà es qüestiona sobre el sentit del treball. Un robot que valora la humanitat d’un treballador humà.

Mentre els humanoides o la intel·ligència artificial es preocupen de com semblar més humans, els humans patim un procés de deshumanització. Se’ns buida la vida de contingut humà cada vegada que tornem a enfrontar-nos amb la rutina del treball. I correm el risc que una màquina tipifiqui aquesta conducta com poc humana.

Però, què ens fa humans? Què hi ha més humà que la insatisfacció? El que ens fa més humans és buscar-li un sentit a la vida. Acceptar que no ve donat, que la vida és un projecte inconclús. Que cadascú l’ha de resoldre a la seva manera. On el treball hi juga una part important, però on podria haver-hi altres factors...

Mentre estic en aquests pensaments, intento recuperar la clau d’accési miro de tornar a entrar a l’aplicació. Ara em pregunta on veig passos de zebra. A veure si d’una vegada el robot em reconeix com humà i puc tornar a la meva rutina buida de treballador... humà... insatisfet.