Quina és la utilitat de l’acció comunitària?

Fa uns dies, en una reunió amb responsables dels Casals Cívics i Comunitaris de la Generalitat al Baix Llobregat, vàrem estar comentant la importància que aquests centres tenen al seu territori de referència (barri, municipi, comarca), en tant que espais que promouen les relacions socials, la cohesió i la millora de les condicions de vida de persones concretes. Alhora, però, la conversa dugué a constatar que l’acció comunitària no acaba de fer-se un lloc entre les prioritats de la política pública, com sí que ho són, per exemple, els procediments i els protocols de l’atenció social individual.

Que s’entengui: ningú no dubta que les metodologies comunitàries d’intervenció són importants per a les polítiques socials, però ens costa explicar per què ho són i, encara més, ens és difícil justificar aquesta importància perquè fins al dia d’avui no podem mostrar avaluacions objectives que revelin la capacitat d’impacte social de l’acció comunitària. En aquesta mena de temes, ens movem per intuïcions, les bones intencions i l’experiència pràctica. El fet comunitari és rellevant, sí, però per què?

Jo crec que per una raó fonamental: perquè l’acció comunitària organitza col·lectius, i per a aquell gran segment de la població que no té la vida resolta l’organització col·lectiva és un escut de protecció social en societats desiguals. Raonem-ho.

Primer, l’estructura de les nostres societats mostra que la desigualtat és consubstancial al sistema d’organització social que denominem capitalisme. Es tracta d’una qüestió política, no natural. En aquest context, disposar de més possibilitats per millorar les condicions de vida i, malgrat les desigualtats, potenciar les oportunitats per intervenir-hi a fi de poder viure dignament, depèn en gran part de la capacitat associativa i d’acció d’aquells grups socials que componen el que tradicionalment hem entès com a classes populars. L’associacionisme del món del treball (ateneus, mutualisme, cooperativisme) i la història del sindicalisme ens ho mostren. Deixant de banda la major o menor propensió dels governs a millorar la vida de les majories socials, històricament parlant, ha estat i és imprescindible la generació d’autoorganització popular com a defensa posicional d’interessos de grup.

D’altra banda, les nostres societats són també cada cop més internament diverses. Aquesta diversitat s’encreua amb l’estructura de la desigualtat social, però no n’és un reflex: té lògica pròpia. Algunes de les principals diferències entre grups són les relatives al gènere, al cicle de vida o les etnoculturals. En un marc polític universalista (la democràcia ho és, o no és democràcia) les normes poden acomodar aquestes diferències, de manera que una diferència no impliqui un risc major de desigualtat. Ara bé, perquè una societat disposi d’una columna vertebral comuna, cap diferència ha de justificar l’aïllament de grups del conjunt de la integració en un marc convivencial universal. Així, en termes democràtics, és essencial la integració de tothom en una sociabilitat comuna.

Les posicions de classe que comporten un risc social de precarització vital per causa de les relacions de desigualtat, i les qüestions de reconeixement, que es tradueixen en drets exigibles i en serveis específics d’atenció sobre determinats col·lectius, milloren les condicions de vida si es donen dues condicions trenades: una, que les polítiques públiques promoguin eficaçment pautes troncals d’inclusió social (en treball, educació, salut, habitatge i atenció social); dues, que les relacions comunitàries i, en conseqüència, de capacitat d’acció col·lectiva, siguin prou denses i robustes perquè l’autoorganització popular empenyi la política i les polítiques públiques vers una agenda de prosperitat col·lectiva.

El fet és que la millora de les condicions de vida de les majories socials s’assegura i es protegeix gràcies a la capacitat popular d’intervenció en els quefers públics. És aquí on l’acció comunitària és cabdal. En el camp de la política pública, es tracta del servei públic que té per objectiu procurar l’organització popular que compassi les polítiques públiques de progrés, especialment allí on hi ha més risc que les persones es desvinculin les unes de les altres deixant erm el terreny del poder cohesionador i propositiu que caracteritzen les comunitats com a fórmula d’organització col·lectiva.

I és que a la prosperitat, això és, la possibilitat de viure amb autonomia i alhora amb relacions socials protectores i promotores de la persona, s’hi arriba gràcies a l’acció col·lectiva combinada amb polítiques públiques, no per estendre indefinidament serveis públics pensats en termes d’atenció individual. Per tant, l’acció comunitària ha de ser pensada i avaluada per la seva capacitat d’organitzar persones vers objectius de progrés i d’integració en marcs de convivència comuns, sobretot en tots aquells casos en què aquestes persones presenten dificultats per vincular-se i associar-se per proporcionar-se suport mutu.