Combatre l’edatisme és una urgència social

El terme edatisme fa referència als estereotips històrics i culturals que la societat té cap a un individu pel simple fet de tenir una edat determinada.

La imatge que la societat té de les persones majors es caracteritza per l’ambivalència. Des d’una visió positiva, les persones majors s’associen amb el prestigi i la saviesa. No obstant això, la visió més prevalent és la negativa, la qual vincula a les persones majors amb malalties físiques o psíquiques, carència d’interessos i motivacions, desvinculació social i inactivitat.

Aquestes creences, perpetuades per la cultura popular i els mitjans de comunicació, no es corresponen amb la realitat ni amb les troballes científiques sobre la vellesa i l’envelliment, però tenen un impacte directe en la forma en la qual la societat tracta a les persones majors, potenciant conductes paternalistes, d’infantilització i de desatenció que perjudiquen la qualitat de vida de les persones majors.

Combatre l’edatisme parteix d’una necessitat social de construir una societat inclusiva, justa i respectuosa. Per a portar-ho a terme és imprescindible identificar els estereotips i canviar la narrativa individual i social.

Una de les creences més esteses sobre la vellesa és considerar que és una època de soledat i aïllament. Si bé és cert que determinades malalties poden derivar en una disminució de les relacions socials, la realitat és que no necessàriament es produeix un aïllament.

Hi ha teòrics que consideren que la reducció dels vincles socials en la vellesa es deu a un desig de la persona major de reduir els seus contactes per a allunyar-se al màxim de les exigències socials i tenir un envelliment satisfactori. Per contra, altres corrents de pensament consideren que quanta més activitat social tenen les persones, l’envelliment és més gratificant; vinculant la reducció de l’activitat social amb els estereotips i les malalties.

El consens teòric esdevé en considerar que les persones necessiten mantenir una connexió entre el passat i el present, és a dir, les persones que durant la seua adultesa primerenca i mitjana eren molt actives socialment, en l’adultesa tardana necessitaran continuant sent-ho.

Durant l’envelliment, les persones tendim a donar molt de pes als factors emocionals pel fet que veiem la mort com una possibilitat real i ens plategem metes orientades a obtenir benestar i donar significat a la vida. Així doncs, les persones anem prioritzant els vincles que ens ajuden a satisfer les nostres necessitats emocionals i rebutgem els vincles superficials.

L’OMS estableix que per a tenir un envelliment actiu és imprescindible tenir una participació plena en la societat posant l’accent en el compromís amb les relacions amb els altres i la contribució social a través de voluntariats i programes intergeneracionals.