Podem promoure la desigualtat amb les nostres paraules?

Des de la meva experiència com a professional del camp social en atenció directa, en formació i en supervisió d’equips, observo que ens queixem molt, passem poc a l’acció i alhora, curiosament, parlem gens o molt poc del poder que tenim com a professionals. Qui té poder i no n’és conscient pot ser un perill.

Com assenyala José Antonio Marina, tenim poder sobre u mateix (autoreferent) i sobre els altres (poder social). Aquests dos tipus de poder necessiten algun tipus de control per posar límits, evitar l’abús o l’omissió de poder, i així, alhora,  amb consciència, ser capaços d’inventar un poder diferent. En el cas del poder sobre u mateix, una eina per controlar el nostre poder seria l’autocontrol i, en el cas del poder social, una de les eines seria l’ètica.  

Posaré alguns exemples, en diferents contextos, del subtil poder de les paraules que fem servir i on podem posar en pràctica, amb consciència, el nostre poder d’autocontrol (en aquest cas a través del llenguatge) i l’ètica. 

Als serveis socials:  

“Equip tècnic i equip educatiu”. Molt utilitzat als centres d’acollida. No és casualitat aquesta denominació. Anem a veure què hi pot amagar. Hi ha superioritat d’unes disciplines sobre unes altres? Hi ha un equip al qual no es considera tècnic? O parlem de funcions dels dos equips (equip de valoració i equip educatiu) o  parlem d’equip tècnic de valoració i equip tècnic educatiu.  

“Atenció primària i atenció especialitzada”. Tampoc crec que sigui una casualitat aquesta denominació. Hi ha superioritat d’unes disciplines sobre unes altres? Hi ha un equip a qui no es considera especialitzat, com si la polivalència no ho fos? O parlem de nivells dels dos equips (atenció primària i atenció secundaria) o parlem de nivells d’especialització en atenció a la polivalència i en atenció a una temàtica (infància o atenció a violència masclista, etcètera). 

“Seguiment”. Hi ha molt abús d’aquesta paraula. Aquest concepte es un gran calaix (de)sastre. Darrere pot haver-hi la por a parlar del tractament social i educatiu, com diu la llei de serveis socials? Tots el equips diuen que fan valoració i seguiment, quants equips al camp social es defineixen per algun tipus de tractament? Tractament no és una paraula exclusiva de les disciplines “psi”, de fet trobem tractament penal, farmacològic, fiscal, etcètera.  

A les poblacions amb qui treballem: 

“Els o les menors”. Darrera hi ha superioritat d’unes edats sobre unes altres? Dels que tenim més edat sobre els que en tenen menys? Menors ens pot remetre cognitivament a menys (drets, capacitats, importància, etcètera) i és un concepte jurídic que, afortunadament, cada cop mes estem substituint per infants i adolescents, o per infància i adolescència, però encara s’escolta molt al món social. 

“Els nostres avis”. Això implica paternalisme quan parlem de persones grans que no coneixem i poden no ser avis ni avies. A més, nomes es diu en masculí. 

A les entitats:  

“L’entitat i els voluntaris”. Quan sentim això es com si les persones voluntàries no formessin part de l’entitat quan són el cor i el motor. Si per entitat entenen només a les persones assalariades i les persones del patronat, estem negant el dret a la participació real a les persones voluntàries i a les persones ateses (siguin infants, adolescents o persones grans, entre altres) 

“Els socis de la fundació”. Una fundació no té persones sòcies, en canvi sí les te una associació. A les persones que fan aportacions econòmiques a una fundació, en compte de sòcies els podríem dir col·laboradores amb aportacions econòmiques, perquè sinó els hi estem reconeixent drets de socis (poder votar, poder decidir, etcètera), que no els hi podem assegurar.  

Les paraules són molt poderoses i reflecteixen models mentals amb els que construïm la realitat. Poden ser un element de igualtat i transformació o poden ajudar a mantenir desigualtats. Malgrat que ho sabem, al sector social ens comprem terminologies que no ens calen.