Individualització i individualisme

Des de fa una cinquantena d’anys, com es reorganitza l’economia, com aquesta afecta el conjunt de l’organització social i com ha generat escenaris de futur curulls d’incertesa són causes que la sociologia ha tipificat com a procés d’individualització. Significa que vivim sota les condicions d’una nova estructura social que produeix més diversitat social que no hi havia fa mig segle: de condicions materials d’existència, de formes culturals de vida, de projectes personals sobre com viure; i que a la vegada genera el debilitament dels lligams socials: resulta més fàcil divergir que convergir. A escala dels valors socials, s’emfasitza la importància central de l’individu i la seva voluntat de ser, de fer-se amb una identitat única com a carta de presentació en societat.  

El cert és que ens fem un tip de sentir a parlar del suposat dret que tenim a projectar i realitzar un projecte de vida propi. Tant que no parem atenció que tractem amb una idea que ens obliga a assumir sense disputa que som essencialment individus únics abans que persones interdependents. Com si fos una cosa natural. És gairebé obligat que pensem en un projecte de vida. Si no sabem quin tenir-ne, és ben bé que ens situem als marges d’un valor central de la nostra època: la lliure determinació personal. Això no obstant, la contrapart d’aquest panegíric als valors individualistes i a les pràctiques que els falquen és la desprotecció. Perquè és un contrasentit pensar en individualitats autodeterminades en el marc d’una estructura social que dictamina relacions de desigualtat lesives per al lliure exercici de la llibertat individual. En aquest sentit, els valors que falquen la individualitat constitueixen una trampa vital. Què passa si les circumstàncies limiten seriosament la nostra capacitat d’exercitar una vida pròpia? Serem vides fracassades?  

Els valors hegemònics de l’època que vivim fan que, en pro de la individualització, aïllem les circumstàncies personals de les estructures socials i psicologitzem les relacions. És com si haguéssim invertit la seqüència de la famosa sentència de Marx, que afirmava que els homes fan la seva pròpia història en circumstàncies que no han elegit. Actualment, la frase podria ser aquesta: les persones elegeixen la seva pròpia biografia malgrat les circumstàncies. Però, contra el que pugui semblar a primera vista, la individualització no equival a llibertat d’elecció, com ja ens indicaven els sociòlegs Ulrich Beck i Zigmunt  Bauman. Conforma un nou tipus de sociabilitat adequada a l’estadi actual de la modernitat. En realitat, mostra més dependència que autonomia: els individus depenen més de les institucions i del mercat, però menys de les comunitats que els incloïen. La pressió cultural per formar-se una individualitat depèn, essencialment, del mercat de treball, dels serveis educatius i de la capacitat de consum. L’esforç per adquirir singularitat com a tret diferencial respecte dels altres expandeix un mercat de béns i serveis orientats a satisfer l’increment de la demanda de singularitats. 

D’altra banda, també podem comprovar el gir dels serveis públics vinculats a la política social vers l’estat mental de la persona. És cert que respon a una realitat creixent de malestars emocionals, que varen emergir amb força durant l’emergència sanitària de la Covid-19; també ho és que l’oferta de tractament dels estats psíquics incrementa el ventall de detecció dels desequilibris mentals: se’n tipifiquen més perquè la mirada experta estén la categoria dels desequilibris, de manera que alguns, com per exemple els dèficits d’atenció i d’hiperactivitat, ara es diagnostiquen i abans no. Altres, com l’anorèxia o l’ecoansietat, prenen forma correlativament a l’evolució dels valors socials i les circumstàncies del moment històric. Però, per remarcar el que aquí ens interessa: la psicologització de les circumstàncies personals de forma aïllada a les estructures socials i als valors predominants que les justifiquen, genera un buit de comprensió.

La qüestió és: estarem d’acord amb les bones intencions d’un servei que té per funció avançar-se als malestars emocionals i a les patologies mentals que especialment afecten grups de persones que viuen precàriament, per manca de feina, habitatge en condicions o debilitat de relacions socials significatives, posem per cas. Ara bé: com es poden millorar els indicadors de salut mental si no es remouen les disposicions estructurals que acceleren aquests desequilibris? Quan els estats psíquics es desconnecten del seu context estructural (atur, cronificació de la pobresa, dificultats d’accés a l’habitatge, debilitat de relacions), ens encaminem vers una societat terapèutica, en què es corre el risc que la teràpia substitueixi la capacitat de canvi estructural que només és possible produir mitjançant l’acció política. La individualització és un procés del canvi en les formacions socials, però la promoció de l’individualisme és una opció política que desenfoca el fet que bona part d’allò que ens passa té causes estructurals.