Reduir la pobresa el 80% a Catalunya és possible

Un dret tan fonamental com l’accés a l’habitatge no s’acompleix a Catalunya. Tant els lobbies del sector de la construcció com una gran part dels polítics del país frenen aquest dret en benefici del mercat especulador que genera pobresa i ens fa fora de les ciutats on hem nascut. Es pot frenar tant per acció com per omissió del deure de garantir-ho.

I aquest fet no és menor, tenint en compte que si es garantís el dret a l’habitatge disminuiríem en un 80% la pobresa a Catalunya. Així ho afirmava el director de Càritas, Eduard Sala, a una entrevista de TV3.

No hi ha cap excusa. Ens juguem la vida de milers de famílies, nens i nenes que malviuen de forma anònima i en silenci i no tenen garantit un lloc digne per viure. Hem normalitzat que famílies senceres, d’aquelles que ens creuem per carrer, hagin de viure en una sola habitació i moltes vegades sense dret a una cuina.

La pobresa també impacta en les dades PISA. O ens pensem que els infants que malviuen en espais ridículs poden rendir a l’escola? O ens pensem que els nens i nenes que viuen amb una amenaça constant de desnonament poden estar concentrats per estudiar? O ens pensem que les famílies en aquestes circumstàncies poden prestar atenció de qualitat als seus fills? La millora de les dades de PISA no només se centra a invertir en educació. Hi ha molta gent que no pot estudiar si la seva vida és en precari de forma continuada.

En un context de sous precaris no pot ser que l’accés a l’habitatge sigui un luxe que no poden pagar la majoria de les persones. Els fills de les famílies que sí que podien pagar-ho ja estan patint aquestes conseqüències i, o bé han de marxar de la ciutat allunyant-se dels seus barris, o han de malviure per poder pagar-se el lloguer. A la ciutat de Barcelona és gairebé impossible trobar un pis per menys de mil euros al mes que estigui en raonables condicions.

L’impacte de tot plegat destrossa moltes vides que no seran fàcils de recuperar. Perquè viure de forma permanent en un lloc reduït o amb l’amenaça d’haver de passar la nit al carrer es queda ancorat al cervell durant molt de temps, et fa vulnerable i no et permet avançar.

Que l’accés a l’habitatge no estigui garantit té molts impactes socials que seran molt difícils de sustentar amb el temps. I si no garantim l’accés a l’habitatge, posteriorment no podem garantir una educació de qualitat a les persones, aquestes persones tindran un augment de problemes de salut que tampoc garantirem resoldre, i posteriorment inflarem les dades de salut mental i ens creurem que ho solucionem incrementant el nombre d’hores de professionals de la psicologia.

No hi ha cap excusa per no intervenir sobre el mercat salvatge que només fa que generar pobresa a les nostres ciutats. La gent amb la qual ens creuem cada dia cada cop és més pobre per garantir l’augment de la riquesa d’uns quants. No hi ha cap excusa.

Personatges com Joan Clos, que es passeja pels mitjans i pels despatxos com a exalcalde de Barcelona, posen el perill el futur de moltes persones. No oblidem que en realitat no fa d’exalcalde de la ciutat, sinó que exerceix com un dels majors lobbies sense escrúpols en representació de la Asociación de propietarios de vivienda de Alquiler. Perquè per alguns polítics, passar de l’ONU-Habitat a ser lobby especulador els és ben fàcil.