De què parlem quan parlem de suports? Quatre joves amb discapacitat intel·lectual ens ho expliquen

Segons la Convenció de l’ONU, la discapacitat s’ha d’entendre a partir de l’entorn, no de la persona. És a dir: són les barreres que trobem al nostre entorn el que resulta “discapacitant”. La Convenció també explica que la manera de superar aquestes barreres són els suports, els que cada persona necessiti per accedir a una vida inclusiva i normalitzada, independentment de les seves capacitats. Però, a la pràctica, en què es concreten aquests suports? En parlem amb quatre persones amb  discapacitat intel·lectual: la Laura, l’Albert, la Fiona i l’Arianna.

Suports: què vol dir? Quins hi ha? “Quan ens costa més una cosa, necessitem un suport”, resumeixen.  S’entra en matèria i van comentant diversos àmbits en els que els cal suport. Per exemple, a la Laura li costa més llegir i a la Fiona controlar els diners. Expliquen que “hi ha una persona concreta que sap d’un tema i ens hi ajuda”.

Entre totes, fan un recompte d’alguns suports: classes de reforç per llegir, logopèdia per parlar millor, acompanyament laboral (“a la feina tinc molt suport i em sento part de l’equip”, diu la Fiona) o suport a la llar (“m’ajuden a fer coses que no sé fer com planxar, comprar o cuinar”, comenta l’Albert). L’Albert recorda la Fina, la psicòloga que l’ajudava de petit amb les coses que no entenia. La Laura està d’acord: “Va bé parlar amb els psicòlegs, per no deixar coses a dintre. Ens escolten i ens ajuden”, diu. Es parla de fisioteràpia a Sant Joan de Déu o a Aspace i de les vetlladores que les ajudaven a seguir la classe. L’Ariana explica que ella feia estimulació cognitiva amb la mare, a casa. Tot són suports.

La família és un suport? Hi ha unanimitat en què també, però que és diferent. La Laura ho explica així: “La família ens coneix molt. Ens dóna amor, tranquil·litat per parlar de tot. Hi ha coses que no parlem amb gent de fora”, explica. “Els germans ens ajuden perquè ens escolten i nosaltres necessitem una mica més d’atenció”, diu la Fiona. “A mi, la família m’ajuda en les meves reunions de suport a la llar, veiem junts que tot vagi bé. I el meu germà m’ajuda a fer l’Excel de les despeses de casa meva!”, diu l’Albert. I l’Arianna considera que “la família és un suport emocional quan estàs passant un moment fràgil. Saps que tens els pares que t’ajuden quan no saps què fer”, explica. Els amics i amigues també formen part d’aquests suports propers, de confiança. Tant per compartir coses que no explicaries als pares com per ajudar-se entre elles en coses pràctiques.

Un suport i un control és el mateix? “No!”, diuen totes. “És diferent! Molt diferent”, afegeixen. Un suport és que t’ajudin quan ho necessites, expliquen. I consideren que és molt millor que sigui la mateixa persona qui ho demani. Opinen que un control seria que algú estigués les 24 hores a sobre seu i que si hi ha excés de suport es posen nervioses. Tothom necessita el seu espai!

Apart de les persones: què més considereu un suport? Coincideixen en què el mòbil és una gran ajuda per moltes coses: per buscar paraules que no coneixen, per calcular, per saber com anar als llocs, buscar el trajecte del bus, quedar amb amics o gestionar l’agenda. La Fiona explica que a la feina fa servir l’ordinador per saber les tasques que ha de fer i quan les ha de fer. Hi ha una sensació general de què la tecnologia és molt útil i clarament un altre tipus de suport. Els cursos de formació també ho son, perquè aprens coses que no sabries fer. “Recomano fer cursos!”, diu la Laura. La música que ajuda a relaxar per estar més tranquil·la o fer esport per treure la ràbia es compten també com a suports.

I al carrer, trobeu suports? Sobten les respostes, totes en la mateixa direcció: “La gent passa. A la gent li costa venir a ajudar”, diuen. “Som nosaltres qui demanem ajuda, però moltes vegades se’n van, tenen por de nosaltres. O directament ni t’escolten”, afegeixen. “Si ens perdem i preguntem molta gent se’n va o s’aparta. Això fa mal i llavors et costa més demanar ajuda”, expliquen.

“La gent moltes vegades et fa sentir diferent i apartada”, diuen la Laura, la Fiona, l’Arianna i l’Albert. Sembla que encara falta perquè les persones amb discapacitat intel·lectual siguin més conegudes i acceptades en una societat que hauria de proveir, també, de suports naturals comunitaris.

(Article de Laura Grau, Fiona Calm, Arianna Dinwoodie i Albert Helguera, que sorgeix d’una taula de debat organitzada per LADD).