L’actual sistema de salut: en mala salut 

Si alguna cosa podem evidenciar els moviments socials, en aquests moments, sobre la salut, és que la nostra salut té, dissortadament, mala salut. Una situació, ara malaltissa,  que només  ens pot conduir a camins que no volem trepitjar. 

La salut ni es construeix, ni es destrueix, tampoc benvolguts governants, de forma individual. La salut es construeix en el teixit d’un estat, es manté amb els nostres impostos i es consolida amb uns serveis públics a l’abast de tothom. Per si calia alguna dada: la darrera pandèmia ha evidenciat —seguim amb evidències— com és de col·lectiva la cura de la salut i quin pes han tingut en ella els interessos públics per damunt d’aquesta onada carca liberal (això de neoliberal ja és vell) de societat d’individus autosuficients, insolidaris i campi qui pugui. 

El nostre sistema públic de salut —NOSTRE!!— té diferents potes que el sostenen. Algunes d’elles, amb més participació privada, i algunes amb més participació pública. Dues potes que, per si soles, no sostenen el sistema. 

És evident, tornem-hi, que ni aquest sistema, ni cap altre, poseu-hi el nom que vulgueu, —anglosaxó, suec—, sostingut en aquestes dues potes, per si sol és capaç de tenir cura de la salut de tota la ciutadania en condicions d’equitat. A no ser, clar, i caldrà preguntar-ho en veu alta, que el Departament de Salut de la Generalitat i el propi Govern hagi optat, de forma evident, per un estat de benestar de caràcter, únicament assistencial i caritatiu, en el qual la ciutadania és un número en un full d’Excel al que atenem o no en funció dels ingressos i que cadascú, molt lliurament, es salvi com pugui en funció dels seus mitjans i o altres capacitats. 

Les darreres actuacions del departament de Salut del Govern semblen conduir-nos de forma inexorable a aquest escenari. I apunto algunes senyals. 

• La no recuperació promesa de les retallades dels serveis públics, essencials inclosos. 
• La insistència tossuda i inútil en posar més recursos i pressupostos en la cura de la malaltia, en comptes de la seva prevenció. 
• El baix pressupost per l’atenció primària, per sota de la recomanació —ull, de mínims— de l’Organització Mundial de la Salut. Tal com hi ha evidència científica contrastada, l’atenció primària no només cura sinó que afavoreix, amb la seva proximitat, a una disminució de la mortalitat de la població. 
• El fulletó “infumable” del darrer Conveni de l’Institut Català de Salut: l’altivesa de les respostes del conseller a un col·lectiu tant estimat com necessari als nostres barris i viles dels equips tècnics sanitaris, d’infermeria, personal administratiu i de neteja dels centres. L’intent, tan infantil com absurd, d’enfrontar col·lectius entre ells o entre sindicats. 
• L’ intent de seguir descapitalitzant els recursos de primària en concentracions sota els arguments falsos de l’estalvi, de manca de professionals, etc. 
• La desaparició dels òrgans de participació del departament que han passat de tenir en anys d’un miler d’interlocutors en els consells de salut, a no superar la cinquantena. 
• La tardança en recuperar l’obertura dels centres atenció primària, post pandèmia, que ha deixat l’equitat territorial, més d’una vegada, a nivells crítics 

Les veïnes i veïns no volem ni de lluny aquest sistema coix, i no el volem perquè és evidentment un model en fallida, injust, i ineficient, lluny. Coix en l’atenció primària, coix en salut publica i comunitària, i coix en participació ciutadana. Cert que ningú és perfecte, afortunadament, i tots podem millorar. Tanmateix, nosaltres mateixos podem formar part del problema i, per tant, podem formar part, cadascú amb les seves facultats i mitjans, a  ser part de la solució. El camí del desori actual només ens condueix de forma tossuda a la malaltia i la mort. Hi som a temps, si ho fem juntes.