Podem tractar l’edatisme en positiu?

L’edatisme té la connotació de discriminació per l’edat de la persona, sigui perquè és gran o perquè és jove. També hi ha edatisme cap al jovent. Hi ha molts prejudicis cap a la gent gran derivats de diferents estereotips com poden ser les malalties, aïllaments, inutilitats, manques d’autonomia i molts d’altres. 

L’edatisme cap a la gent gran es pot manifestar de diferents formes, des de la utilització d’un llenguatge aparentment afectuós, però, que en el fons, pot ser despectiu, fins a la vulneració dels drets com la salut o el dret a una vida independent. De vegades s’impedeix per raó d’edat l’accés a un servei mèdic determinat. És important que la comunicació mèdica es faci amb un llenguatge que el pacient pugui entendre allò que se li transmet i estar alerta per si hi ha protocols sanitaris que discriminen per raó d’edat. 

Quan els exemples de bellesa d’èxit són els d’homes i dones belles, boniques i joves, la vellesa en surt molt perjudicada i això provoca que se cerquin maneres de reduir o pal·liar pèrdues relacionades amb l’edat. Els estereotips entorn de la bellesa física afecten molt a les dones d’edat més avançada perquè l’aparença física és una dimensió important del jo al llarg de tota la vida i la seva valoració afecta, en la majoria dels casos, a l’autoestima. 

S’han creat molts prejudicis cap a la tercera edat i aquests han comportat unes actituds que fomenten discriminació, l’oblit i la crítica cap a aquest col·lectiu. Un dels problemes és la no percepció i la no consciència d’aquestes actituds per part del col·lectiu de la gent gran. 

Hi ha actituds edatistes, socialment acceptades, que passen desapercebudes. El fet de valorar tant els atributs de la joventut (força, vitalitat, bellesa física) fa que a l’altre costat hi hagi la fragilitat, la dependència, la lletjor. Moltes vegades les actituds edatistes no van acompanyades d’intencionalitat, per exemple quan ens parlen amb diminutius com als nens, això ens infantilitza i també pot ser un exemple de les actituds paternalistes que voluntària o involuntàriament s’exerceix cap a la gent gran.

Un dels prejudicis fa referència a l’aparença, el físic canvia amb l’edat: surten arrugues, cabells blancs, problemes amb la mobilitat. Altres diuen que la persona es torna inútil quan es jubila (res més lluny de la realitat), però aquesta creença és la base de les polítiques de jubilacions anticipades, discriminació per edat en la contractació i la promoció laboral. 

L’edatisme laboral s’accentua en treballar amb persones d’altres generacions. De vegades aquest tracte, edatista acaba tenint gran influència en les persones grans que acaben tenint conductes edatistes amb elles mateixes o amb el seu mateix grup d’edat. 

En relació amb les dones, l’edatisme també s’accentua, ja que hi ha una feminització de l’envelliment degut a una longevitat femenina més gran. Això no implica que les dones puguin viure amb una major qualitat de vida perquè les desigualtats històriques fan que tinguin pensions més limitades, dificultat d’accés als recursos i en general al seus drets. 

Els mitjans de comunicació haurien de promoure la prevenció i l’eliminació dels prejudicis i la predisposició negativa cap al col·lectiu de la gent gran, però, de vegades, hi ha un edatisme normalitzat en segons quines informacions o discursos. De vegades l’absència de veu en el món de la informació es pot interpretar com un prejudici edatista. 

El llenguatge d’alguns mitjans transmet significats que poden conduir a desenvolupar estereotips i discriminació. El fet que s’ignorin les persones grans i, com a conseqüència, siguin excloses de molts àmbits vol dir que cal revisar algunes lleis i normatives per tal que es garanteixi la protecció dels drets i la dignitat. 

De vegades els estereotips justifiquen discriminació no només cap a la gent gran sinó també cap a altres col·lectius. L’autonomia no és un requisit per poder exercir els drets que tenim tots, sinó que és un objectiu dels mateixos drets. 

Ens hauríem d’autoexaminar, a nivell personal i social, i fer-nos les preguntes: què pensem de les persones grans? Segur que ens surten diversos estereotips que hauríem d’anar treballant i, també: què sentim vers les persones grans? Els prejudicis potser guanyen als estereotips? Com ens comportem amb aquest col·lectiu? i actuar en conseqüència.

La meva resposta a la pregunta del titular és que no podem tractar l’edatisme en positiu.