Campanya electoral i la vida de les persones

La maquinària electoral ha començat a funcionar des del minut zero de la impossibilitat de negociar uns pressupostos. Així doncs, tenim l’enèsima oportunitat per sentir com volen governar el país des d’un punt de vista social les diferents formacions.

La vida quotidiana de les persones que viuen a Catalunya són política constant de veritat. La política de partits, en el dia a dia, de poc serveix a la majoria de la ciutadania. No sempre hem tingut clar que els interessos de les diferents formacions polítiques siguin els mateixos que els de les persones, així que teniu unes quantes setmanes per escriure i defensar els principals programes electorals.

Aquestes primeres setmanes generen els clàssics moments en què els diferents candidats de les llistes fan promeses o apunten cap a diferents objectius polítics sense haver publicat el programa. No som nous al país ni ingenus i també sabem que els programes no sempre es publiquen per ser implementats posteriorment, però almenys estaria bé que depenent del lloc on parlin els candidats no improvisin per quedar bé amb el públic assistent.

En qualsevol cas, la vida quotidiana de les persones que viuen en aquest país passa pel pagament mensual d’uns lloguers insostenibles i pel traspàs a velocitat de llampec dels arrendaments a modalitat turística de temporada. Els índex de pobresa de Catalunya depenen en gran part del preu que paguen els catalans per viure a una casa. I això passa cada mes i a una gran part de les famílies. Així que la campanya no pot deixar de banda aquest tema i els programes han de posicionar-se sobre quin serà el model a seguir sobre la crisi d’habitatge. I l’excusa de les competències ja no ens la creiem perquè un govern com el de Catalunya no es pot permetre cap excusa per gestionar la crisi residencial.

Tampoc no hi ha excusa per publicar als programes electorals quina és la proposta concreta per gestionar la salut a Catalunya. La força amb la qual ha entrat la sanitat privada els darrers anys no permet esquivar el posicionament. Als ciutadans no ens serveixen grans frases amb les quals tothom hi estaria d’acord. Calen programes valents que expliquin clarament de quina manera es revertirà la privatització o si no es farà. En termes de qualitat de la salut, continua sent més important el codi postal que no el codi genètic, tal com deia fa molts anys la Dra. Carme Borrell.

Les dades sobre pobresa a Catalunya continuen sent preocupants i tenen una relació directa amb els anteriors temes. Les oportunitats per tenir una vida digna, poder accedir a la formació i professió que es desitgi depenen de plantejaments concrets que apostin realment per les persones i perquè girem la tendència de la desigualtat d’oportunitats. No pot ser que les dades durant dècades demostrin que la qualitat de vida de les persones depengui també del codi postal d’on han nascut perquè sigui mentida la igualtat d’oportunitats.

La prosperitat fictícia generada pels grans especuladors en forma de grans esdeveniments, casinos o turisme salvatge està clar que no ens salvaran, perquè mai ho han fet. Sobretot perquè en tots aquests casos es dona el fals relat de les bondats de la col·laboració públicoprivada, que tots sabem de quina manera acaba en termes econòmics: privatitzant els beneficis i fent públiques les pèrdues i la inversió.

Estimats i estimades candidates a les llistes pel Parlament, us seguim de prop i no tolerarem campanyes buides amb les que vulgueu quedar bé amb tothom perquè no s’espera de vosaltres que quedeu bé amb tothom. Així doncs, comenceu a concretar propostes o us silenciarem per no perdre el temps.