Quan el silenci parla

Com a societat, tenim la tendència a pensar que les coses difícils de digerir mai ens passaran a nosaltres. Fins que passen. Arriba un dia en què no pots més, en què t’abraça i t’ofega una sensació d’opressió al pit, d’angoixa. I allà està, plantada davant teu, la gran temuda. L’ansietat.  

I és que sovint callem per no voler ser el centre d’atenció, per no voler preocupar, però callem, sobretot, per no ser un tabú i un clixé més d’aquesta societat que ens vol com màquines treballant de manera constant. Fins que passa. Fins que hi ha quelcom dins nostre que no para de repetir-nos que parem, que ens aturem. Però no li fem cas, no fem cas a cap dels imputs que el nostre cos ens envia per advertir-nos que està a punt d’haver-hi una explosió catastròfica que ens durà al pou més profund, que ens submergirà en la foscor absoluta.  

Cada cas és particular, divers; però encara hi ha qui segueix creient que patir ansietat és estar tot el dia el llit. I sento dir-vos que qui continua pensant així, està molt equivocat. L’ansietat es presenta en els moments de més penombra, on ets més vulnerable, a cada persona que la pateix, sent i viu coses totalment diferents, es presenta en opressió al pit, plors, ofec, tensió a les articulacions, inquietud i un llarg etcètera d’ítems que faria, d’aquest article, interminable.  

I es que a mi, fa poc, l’ansietat em va tornar a visitar. Feia mesos que no ho feia i, certament, no la trobava a faltar. Tot era millor abans que ella fes la seva aparició estel·lar. Es manifesta quan vol, amb les immenses ganes de fer-me una boleta dins del llit, sense voler sortir-ne. Els pensaments intrusius, aquells que et fan dubtar de tot el que creies que era cert, estan a l’ordre del dia. La culpabilitat mana, les forces s’esgoten, el cos i el cap em criden que pari. La frustració, que m’empeny cada dia més cap al pou del qual vaig aconseguir sortir ara ja fa un temps. Sovint, penso que és com retrobar-se amb un vell amic, d’aquells que vas deixar de veure perquè et restaven i no et sumaven, però la vida te’ls posa altra volta. I la societat, que no ens permet aturar-nos, parar i entendre’ns. Parar i reconèixer les nostres emocions. Parar perquè la nostra salut mental va per davant de tot. Parar per no poder més i, alhora voler-ho tot. Parar i punt. 

L’ansietat és aquella vella amiga que sovint em visita i em trastoca la realitat. L’ansietat és la meva realitat. A vegades ve i m’acompanya en el camí, no sempre en els pitjors moments. És tenir una amiga i, alhora, una enemiga. L’ansietat sempre hi serà, encara que no ho vulgui. L’ansietat és allò amb què he après a conviure i a viure quan se’n va.