Dejà vu

La vie est ondoyante escrivia Montaigne, una observació molt encertada contra el fanatisme, la incomprensió i el dogmatisme que, per èpoques, sembla augmentar: “L’home és sens dubte un tema meravellosament inútil, divers i ondulant” (va i ve). Vivim en una societat molt procliu a la consigna, on la veritat ja no és necessària per convèncer: qui parla bé sembla que té més raó, per això estem plens d’ensarronadors; molt pocs galliners i moltíssims galls que busquen, més que conversar, fer-nos canviar d’opinió. El llenguatge és la moneda més devaluada en aquests temps, representa un marc relatiu, dubtós i discutible.  

Tot i així, prendre decisions és una prerrogativa humana. Robert Sapolsky comenta que cada dia estem decidint sobre circumstàncies que no sempre estan a les nostres mans. El neurobiòleg parla de determinisme, d’una llarga cadena on cada moment és el resultat d’una experiència anterior. No hi ha res que succeeixi sense una explicació. Rebre més nivell d’hormones, per exemple, pot fer que ens sentim irritables o que prenguem més riscos, els organofosfats, sempre presents a les llars, afecten el cervell. Tota mena d’aspectes (sobre els quals no tenim control) influeixen en el nostre comportament; “la construcció del cervell prové de la nostra biologia, el nostre entorn i la interacció entre tots dos”. Som el resultat d’allò que no podem dirigir, per molt de talent i esforç que es tingui. 

Però treballar i investigar en el camp social no és una ingenuïtat, no interfereix en l’anàlisi per col·locar les coses al seu lloc. Caldrà acceptar que algunes persones són tractades molt millor que la mitjana, igual que altres reben una atenció molt pitjor per qüestions sobre les quals no tenen cap domini. Gran part de la humanitat té mala sort, i encara que no és culpa seva, la manca d’habilitats (força publicitada), no sembla ser una explicació suficientment convincent. Sabem prou que les vides de moltes poblacions poc afortunades mereixen ser visibles, i que el principal determinant d’un baix estatus té a veure amb un context cultural ple d’insuficiències que provoca hàndicaps cognitius, inseguretat emocional, fragilitat educativa i baix capital relacional, com apuntava Bordieu.

Patir necessitats divideix la població en dos, amb tots els seus matisos (grans sectors plens de misèries, els enquistats en una situació difícil sense poder avançar, encallats; després hi ha els que fluctuen depenent de canvis a favor o en contra); al marge, els superbs, rics i poderosos que consideren els seus mèrits resultat del propi esforç i dedicació. Les capes desafavorides no limiten la seva existència a una qüestió exclusiva d’accés a béns materials, no es tracta només de desigualtat sinó de la manera com es mira als desemparats per comprendre-la. 

No és gens fàcil parlar de persones que no coneixem, no és fàcil fer relats de supervivència encara que, aparentment, parlem la mateixa llengua. Hi ha massa turistes de la caritat que es compadeixen de les desgràcies dels pobres i se’n van a dormir amb el cor ben ample, explica el director de cinema Mateo Garrone. Les històries han de trobar el seu moment i allò important és narrar-les des de la humilitat, sense intrusismes. Reconstruir viatges és una manera d’humanitzar el relat, posar-li cara a fets que generalment només es coneixen per xifres. Darrere de cada narració hi ha una família, un desig, un seguit de somnis, i és important fer-ho palès mostrant el que habitualment està amagat (no hi ha responsabilitat moral sobre allò que no té cara).

Hem de vigilar de no convertir la desgràcia en un espectacle, el dolor no ha de ser argument per a una bonica biografia, o un magnífic projecte, o un espot publicitari; els qui intentem fer-ho bé vivim amb aquesta contradicció. Per configurar un discurs convincent és important encertar en allò que creiem que és bo: cultivar actituds cap a l’interès comú, accions de compromís amb els reptes cívics. No ens havíem fet mai tants petons, escrivim les millors poesies al temps que segueixen les morts injustes, discriminacions per gènere, ètnia, racialització, edat, ubicació geogràfica, deslocalització… Som una espècie plena de contrastos (Montaigne va escriure: “Res és més perillós que l’estupidesa humana, l’ânerie”). 

El dejà vu tracta de la sensació d’haver viscut una situació amb anterioritat sense que això necessàriament hagi passat; també anomenada paramnèsia, són errors inofensius en la percepció de la memòria: pèrdua de sincronització en l’emmagatzematge de la informació per estar massa fragmentada, incompleta. Distraccions del cervell, una experiència, diuen, que es dona sovint entre persones amb millor nivell socioeconòmic i educacional.