Les emocions són més de dretes que d’esquerres

El nostre és un món individualista. Som més individualistes ara que abans perquè l’organització social ens aboca a ser-ho, no perquè siguem més egoistes de mena. Un exemple: abans el treball unificava vides en les fàbriques; ara les diversifica en un cresol de llocs de treball dispersos, diferents contractes i condicions. Multitud de posicions esvaeixen els grans grups socials que abans conformaven el món del treball. Si la feina abans ens unia, ara ens desvincula més que no ens uneix. Difícil convergir en aquestes condicions: resulta més fàcil que cadascú miri per si mateix. L’exemple de la diversificació del treball en l’era digital és una mostra del procés d’individualització del qual la sociologia parla des dels anys vuitanta del segle XX.  

La política, per tant, també beu de l’individualisme hegemònic, tant a l’esquerra com a la dreta. El tema és recurrentment la individualitat. A la dreta es promouen les il·lusions meritocràtiques; a l’esquerra les autodeterminacions personals. El clima cultural és l’imperi del jo, l’hegemonia dels valors individualistes. Cosa que explica que una derivada de l’individualisme sigui concebre el cos i la persona com a territori de disputa política. Fixem-nos en l’interès que aboquem a qüestions de salut física i psíquica, resiliència i poder de la voluntat, consum personalitzat, dietes alimentàries, qüestions estètiques, sexe i gestió de les emocions, entre altres.

Efectivament, un element transversal a l’individualisme és la centralitat de les emocions en el nostre comportament. Lògicament, cadascú de nosaltres en té. Depenen de la vida que duem, les circumstàncies que ens envolten i la sensibilitat atribuïble a cadascú. És evident que les emocions sempre juguen un paper en l’acció política. Indignar-se enfront de la injustícia i alhora tenir esperança per superar aquest escull, proporciona força a l’acció; odiar un grup social i considerar que eliminant-lo viuríem millor, també. De manera que, d’entrada, les emocions no són d’esquerres o de dretes, i tant poden propulsar nobles objectius com bestieses de l’alçada d’un campanar.

Tradicionalment, però, l’esquerra ha tingut com un dels seus elements constitutius confiar més en la raó que en els estats emocionals. Perquè les emocions són erràtiques: no generen organització ni tracen estratègies. El fet de pensar i actuar en conseqüència, sí. Salvador Seguí ho expressava de meravella: “actuar amb intransigència i llançar-se al carrer en un rampell de mal humor és una acció negativa i gairebé sempre catastròfica”.

El cas és que la raó i les raons requereixen sistemàtica reflexivitat i capacitat analítica, molt més que de cap passió. En canvi, la dreta reaccionària tradicionalment ha jugat més amb les emocions com a motor per mantenir el poder o per conquerir-lo. Mussolini en fou un mestre. A la reacció mai no li ha interessat la veritat ni les raons, només el poder en el sentit més arbitrari del terme. Inocular sentiments de por i odi és una pauta sentimental reaccionària. Mirem què passa ara.

Per això, quan l’esquerra se centra en les emocions i els sentiments per damunt de la capacitat de pensar i actuar en conseqüència, perd la batalla cultural en favor de la dreta. Perquè l’exercici de pensar es fonamenta en els fets i en els arguments, mentre que les emocions són més fruit dels prejudicis i de les passions. De manera que, actualment, faríem bé de no oblidar que una de les bases constitutives de la reacció és donar més valor a què sentim que a què pensem.