Què passa amb el TDAH?

Properament tindran lloc a Barcelona unes Jornades organitzades pel CIIMU amb el títol Trastorns, malestars i diversitat. Com abordem el TDAH?. I és que el tema del TDAH no deixa de suscitar interrogants, tant a nivell clínic com assistencial i, fins i tot, polític.
A nivell clínic, es constata una manca de consens entre els professionals sobre el veritable estatut del TDAH. És, com afirmen alguns, una malaltia neurològica amb un fort component genètic, i que ha de ser tractada amb fàrmacs, fins i tot a la infància? O bé, com sostenen altres, només és una manera de nombrar certs símptomes –o comportaments simptomàtics- com la hiperactivitat o la manca d’atenció a una activitat, darrera dels quals hi pot haver causes molt i molt diverses? Un mal de cap –expliquen- no es una malaltia: és un símptoma, darrera del qual hi pot haver causes ben diferents (hipertensió, estrès, un tumor cerebral,...).
En absència d’un marcador biològic, és a dir, un resultat inequívoc que es pogués obtenir a partir d’una prova física (anàlisi de sang, estudi genètic, ressonància magnètica), semblaria més lògic mantenir una actitud de prudència, més propera a la segona opinió. I encara més si tenim en compte que la primera està conduint a un creixement exponencial en un afer tan delicat com la medicalització de nens en edat escolar (en ocasions, a partir del tres anys!) amb psicofàrmacs, la innocuïtat del quals no està en absolut establerta, i dels que sí es coneixen, d’altre banda, els seus nombrosos efectes secundaris.
Aquest fet ha estat senyalat fins i tot pel Comitè de Nacions Unides pels Drets de l’Infant, que realitza l’Informe anual sobre el grau de compliment, a cada país membre, dels principis i els acords de la Convenció dels Drets dels Infants. Així, a l’informe corresponent a l’any 2010 (pàgina 11 - Salut i accés a serveis sanitaris) l’esmentat Informe indicava a l’Estat Espanyol el següent:


“El Comitè expressa també la seva preocupació per la informació que indica un augment, en un període curt, en la prescripció de psicoestimulants a infants diagnosticats amb un trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat (TDAH).”
“El Comitè recomana a l’Estat part que examini amb cura el fenomen de la prescripció excessiva de medicaments als infants i adopti iniciatives per a proporcionar als infants diagnosticats amb un TDAH i altres trastorns del comportament, així com als seus pares, mares i mestres, accés a una àmplia gamma de mesures i tractaments educatius i psicològics.”
Si aquest punt concerneix especialment els aspectes clínics i assistencials del tema, una recent iniciativa de la Conselleria d’Ensenyament suscita també la seva dimensió política. Una “Guia TDAH” pretén que els docents facin una detecció dels nens suposadament afectats d’aquest trastorn, en base als ítems descrits al DSM-IV TR (un manual de referència pel diagnòstic psiquiàtric de malalties mentals).
Constatant lo inadequat d’aquest plantejament – en paraules de la Consellera: que els professors “facin de metges de capçalera”- el Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya ha emès un comunicat en el que exposa la seva oposició a que s’encomani als docents aquesta activitat de detecció que, en la mida que comporta sempre una dimensió diagnòstica, correspon als professionals de la salut mental.
Els pares es troben, sovint, confrontats a la existència d’aquesta disparitat de criteris, en un àmbit en el que voldrien trobar una opinió unànime i una orientació segura. És cert que molts nens tenen un estil de comportament que pot resultar pertorbador, o dificultats en l’aprenentatge que remeten a una dificultat per concentrar-se o mantenir l’atenció en certes activitats, però també és cert que quan un diagnòstic es posa “de moda”, es produeix un efecte de sobrediagnòstic –i, en aquest cas, de sobremedicació- que pot ser perjudicial.
En aquest context, és més probable que un nen que presenta algun d’aquests símptomes sigui diagnosticat i tractat com un nen amb TDAH, passant per alt la valoració d’altres factors que poden incidir en l’adaptació i el rendiment escolar: problemàtiques familiars o socials, creixent manca de recursos a les escoles, o altre tipus de trastorns emocionals que, donat el cas, precisarien un tractament diferent.
En un terreny tant delicat i complex com aquest, convindria que tant els pares com els professors i els professionals de la salut mental fóssim extremadament prudents a l’hora de prendre decisions. Convé que ens donem el temps necessari per a fer un diagnòstic adequat, i no precipitar-nos a concloure sobre les causes de la inquietud o la falta d’atenció que molts nens manifesten.