Hi ha

Hi ha hores que el carrer no es mou. Que el fred s'apodera dels ossos. Que tots segueixen allà, igual com sempre. L'ara d'un dia com un vel que t'ofega el mirar més enllà. I quan no mires més enllà els dies et semblen impossibles.

 

Hi ha dies que tot sembla impossible. La impotència cobreix qualsevol paraula, qualsevol gest, qualsevol pensament. Hi ha dies que el context de l'estructura t'atrapa. Se t'emporta per la grisor dels remolins invisibles dels que manen sense fer-ho. Hi ha dies que creus que cada dia creus menys. I des de fa temps, creus que si no creus, de què val fer res?

 

Si no creus, no val fer res. Hi ha èpoques que la soledat t'intoxica, que perds la perspectiva del tot terreny, que moure't tan lliure, t'esclavitza. Hi ha èpoques que potser has oblidat què vols saber per fer. Hi ha èpoques que creus que la inèrcia ja forma part de tu. I la inèrcia, per definició, és renúncia. I la renúncia, per defunció, és derrota. 

 

I les derrotes hi són. Cal saber-ho per poder circular per les hores, pels dies, per les èpoques de mirades curtes, de creences que es despisten, per l'esclavitud de no trobar-se en els altres.

 

I són els altres la pregunta i la resposta. Omplir el pit, cridar si cal i engrescar-nos de nou. 

 

Que mai et robis l'esperança de creure, que mai amaguis l'impuls d'una acció invisible, minoritària i necessària. Que mai et facis presoner de tu mateix. 

 

... que l'educació és tot això, també.