Diuen que quan "pateixes" qualsevol contratemps, t'adones de qui tens realment al teu costat. La família, els amics, els companys d'escola o de la feina són alguns dels protagonistes de la meva vida. Una vida que acaba de passar la quarantena (en anys) i que segueix amb la força i l'empenta que em transmeten tots ells.
Fa aproximadament 20 anys, en un matí emboirat (com ha de ser sinó a la Plana de Vic), saltava al camp de rugbi amb la fal·lera d'aquell que porta un mes lesionat i que espera amb delit el retorn al "camp de batalla" per reviure de nou, les emocions de competir al costat dels seus companys.
Portàvem uns 30 minuts de joc, quan, amb la pilota a les mans, avançava entre l'equip contrari per mica en mica guanyar metres i apropar-me a la zona de marca. De sobte, davant meu m'esperava un jugador de l'equip rival. La topada contra ell era inevitable, com tantes d'altres que ja havia patit en nombroses ocasions... Aquell cop, però, el desenllaç seria diferent.
En caure a terra, el meu coll va flexionar-se de tal manera que les vertebres cervicals no van suportar l'embranzida i una d'elles, la cinquena, va esclatar provocant-me una lesió medul·lar completa i irreversible.
A partir d'aquell precís instant la meva vida i la de la gent més propera faria un gir de 180 graus per el qual ningú està preparat.
M'esperaven 7 mesos i mig d'estada a l'hospital de la Vall d'Hebrón, on el principal objectiu era "aprendre" de nou a viure amb unes capacitats diferents a les que tenia fins aleshores, i amb unes limitacions encara més desconegudes.
Durant tots aquells mesos, la família i els amics no varen escatimar temps ni coratge. Estar al costat del fill, germà o amic, no seria gens fàcil per a cap d'ells, però era totalment necessari ja que sense el seu suport, en Jordi no se'n sortiria.
Després d'aquell llarg període, arribava l'autèntica prova de foc: tornar a casa i reemprendre la vida que havia quedat aparcada durant tant de temps, i que ara, calia seguir "conduint" des d'una altra perspectiva i amb uns somnis que no havien variat.
Les regles del joc havien canviat, però la finalitat era la mateixa: guanyar la partida. Cada "tirada" comportava un cert risc i, sovint, massa sovint, la casella a la qual queia no era la més encoratjadora. Però els meus companys de partida, en aquest cas no eren els meus rivals, sinó els meus amics, que, com jo, tenien un sol objectiu: avançar amb pas ferm.
La vida, és un joc i l'actitud que tens davant d'aquesta fa que qualsevol contratemps sigui més o menys fàcil de superar. Tanmateix, quan comptes amb el millor equip no hi ha partida perduda, sols hi ha partides guanyades, encara que triguis més en assolir els teus objectius.
"Els Anys Guanyats" és el meu agraïment a tot l'equip de persones al que dono cada dia les gràcies per compartir amb mi aquesta partida. Una partida que potser no és la més desitjada, però sí la més estimada, perquè els protagonistes són els que en qualsevol situació voldria tenir al meu costat.
Gràcies per fer que, tot i les dificultats, els anys que hem passat siguin guanyats, i que el futur que m'espera, sigui radiant i ple d'il·lusions.
www.elsanysguanyats.cat
@elsanysguanyats
@jordi_molas
"Amics són aquells estranys éssers que ens pregunten com estem i s'esperen a sentir la resposta" Ed Cunningham
LA VIDA ES UN JOC , pues jo tin perduda la jugada ha ha
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari