8 pistes per millorar les subvencions... per potenciar la seva utilitat social!

Encara que gairebé tothom coincideix en la necessitat de canvis en el funcionament de les subvencions, el món no lucratiu estem revolucionats i preocupats davant el projecte de llei per la seva reforma. I és lògic que així sigui, pel que he pogut llegir  es tracta d’un projecte que ha nascut des de la desconfiança, des de la presumpció de “mala fe” i des de la perspectiva mercantil. O sigui, quelcom molt llunyà del que necessita el tercer sector quan pensa en millorar el funcionament de les subvencions.

Les subvencions són una eina que permet a l’administració pública col·laborar en temes que tenen utilitat social, la qual cosa justifica l’interès públic en aquests projectes i la seva participació en el finançament. Però el sistema de subvencions ha anat entrant en uns hàbits que llastren el seu funcionament àgil i útil.

A continuació es mostren unes quantes idees per a la reforma de les subvencions, sempre pensant en la forma que puguin servir com a palanca i potenciació d’utilitat social. Per això s’ha de tenir en compte les especificacions del tercer sector i fomentar una responsabilitat compartida entre els actors implicats.

1. Necessitat de calendaris raonables.

En molts casos, els calendaris de gestió de les subvencions s’han convertit en un veritable despropòsit: es convoca tard i es resol encara més tard, el que fa que moltes vegades provoqui la impossibilitat de poder gestionar i aconseguir recolzaments addicionals al projecte una vegada se sap que es pot comptar amb la subvenció. No és tan estrany veure resolucions per a projectes de l’any en curs al segon o tercer trimestre (i, fins i tot, algunes a l’últim trimestre de l’any) .

El bon funcionament de les subvencions exigeix un calendari periòdic anticipat que convoqui i resolgui amb temps suficient per la gestió del projecte, cercar recursos addicionals i poder centrar-se en la qualitat de les accions.

2. Encarar-se en els resultats més que en el procés.

Ningú posa en dubte que els fons públics han d’estar ben gestionats i destinats al que s’aprova (que és el que té interès públic). Però la conseqüència burocràtica dels sistemes de control ha portat en la majoria dels casos a posar més èmfasi en la gestió administrativa i justificativa que en l’impacte i resultats de les subvencions. Fa temps que es va perdre la eficiència en el procés de control de milers de petites col·laboracions amb organitzacions no lucratives, i en molts casos avui dia costa més el procés administratiu de control que l’import de la subvenció.

És hora d’un canvi radical que enfoqui les capacitats del sistema públic a verificar i contrastar els resultats amb proporcionalitat als imports subvencionats, posant èmfasi en allò veritablement important: què s’ha pogut aconseguir amb aquells recursos, quins resultats s’han obtingut. Per al control administratiu toca reduir la càrrega burocràtica i  justificativa amb sistemes de parametrització, mostreig, acompanyament, indicadors...

3. Pagar a temps.

En els últims temps, el cobrament de les subvencions s’ha convertit en una promesa permanent i dilatada en molts casos, generant deutes i costos financers a les organitzacions. Masses vegades em trobo amb entitats que porten un, dos o més anys d’endarreriment en el cobrament de les subvencions, gestionant com poden el dia a dia. Vergonyós i inassolible com a sistema.

La nova llei hauria de preveure un sistema de bestretes adequades per facilitar la gestió puntual dels projectes del tercer sector, així com un pagament final proper a la finalització del projecte. Precisament, perquè els projectes surtin bé i siguin útils socialment, i es puguin centrar en aconseguir el màxim impacte social.

4. Superar el “café para todos”.

De vegades, la convocatòria de subvencions s’ha anat convertint en un “café para todos” amarg i perillós, un repartiment de recursos en un territori o col·lectiu d’organitzacions. Les entitats ja “esperen” la quantitat anual que “els hi toca” i les administracions públiques eviten haver de gestionar negatives. De nou, la gran perjudicada  acaba sent la qualitat dels projectes subvencionats.

Les subvencions haurien de tenir criteris clars per a la seva concessió o denegació i superar tant el repartiment generalitzat com l’arbitrarietat. Les administracions han de poder adequar i evolucionar les convocatòries a les polítiques públiques que desenvolupen en cada àmbit i els criteris d’utilitat social dels projectes.

5. Més duresa amb els actors incomplidors.

Un dels problemes del sistema actual és que l’incompliment surt gratis molts cops, tant per l’administració pública com per les organitzacions.

Un sistema de confiança compartida com les subvencions exigeix una assumpció de rols clara per part de tots els actors participants, i per tant, rapidesa i duresa en les sancions dels incompliments d’una banda o de l’altra. Precisament per poder centrar-se en els resultats de la gran majoria que funciona i funcionarà bé.

6. Complementarietat en les formes de finançament públic.

En molts casos, la subvenció s’ha convertit en el principal (o únic) mitjà de finançament per les entitats no lucratives per part d’alguna administració pública. Encara que sigui còmode, aquest ús preponderant de la subvenció no és l’adequat. Existeixen altres formes de col·laborar financerament amb entitats: convenis, concerts, contractes,...

Toca gestionar la col·laboració pública-privada amb la fórmula correcta per a cada circumstància, construint relacions sòlides que tinguin complementarietat de formes de finançament en funció de cada àmbit, projecte i organització.

7. Obrir els tribunals de valoració.

Masses vegades, la valoració de les convocatòries  acaben sent un “Yo me lo guiso, yo me lo como” de l’administració pública convocant. Els seus equips, tècnics i polítics, són els que decideixen any rere any les propostes que s’han d’aprovar.

Fa falta aire fresc. Obrir els tribunals que analitzen les propostes presentades a una convocatòria a persones independents, universitats, entitats i inclús destinataris.

Canviant sovint i evitant aquella sensació de “pel·lícula repetida”. La barreja de persones i entitats externes amb els equips de l’administració convocant és positiva. Serà aire nou per analitzar els projectes presentats, sempre d’acord amb els criteris tècnics marcats.

8. Tenir en compte la grandària i la capacitat de la organització.

La millor manera de carregar-se una organització no lucrativa i fer-la dèbil i dependent és donar-li un finançament per sobre de les seves capacitats de gestió i de la seva complicitat social real. Quan això passa, les subvencions ajuden a crear organitzacions dependents amb menor impacte social.

Les subvencions han de tenir en compte no només el projecte presentat, si no les capacitats i dimensions de l’organització en la qual es realitza el mateix. D’aquesta manera, les subvencions actuaran també com un element positiu de desenvolupament organitzatiu equilibrat, en organitzacions que creixen en capacitat de gestió i de base social.

En definitiva, les subvencions han d’evolucionar per complir amb el seu rol: el recolzament de l’administració pública als projectes d’utilitat social. Per això, és necessari un desenvolupament legislatiu i reglamentari que tingui en compte les especificacions del tercer sector. En aquest país en que vivim, molt poques vegades s’ha legislat tenint en compte el tercer sector, per la qual cosa ens hem anat desenvolupant acomodant-nos com s’ha pogut en legislacions pensades per a organitzacions mercantils amb ànim de lucre.

Avui dia, les organitzacions no lucratives som una realitat que aporta valor a la nostra societat, i toca començar a desenvolupar un marc legislatiu, reglamentari i procedimental que entengui les organitzacions i potenciïn la utilitat social que la col·laboració pública-privada pot aportar quan no hi ha ànim de lucre en la relació, si no implicació social compartida.

Però el que és segur és que la millora de les subvencions no ha de venir d’un canvi legal fet des de la “desconfiança” i els tòpics, pensat per a organitzacions mercantils. Sóc conscient  que algunes de les idees breument apuntades a dalt poden ser més o menys complicades de dur-les a terme i que algunes tenen a veure amb el desenvolupament legislatiu i d’altres amb la pràctica diària. Ens toca seure plegats a treballar per aconseguir la millora de les subvencions i, sobretot, augmentar i potenciar la utilitat de les mateixes.